Opinió

A fons

CATALUNYA NO ÉS ESPANYA (ESTÈTICAMENT, TAMPOC)

A l’Estat grinyola que un vicepresident es presenti al primer Consell de Ministres amb texans
No recordo cap dona amb dues trenetes desafiant amb la mirada la bancada de la dreta des d’on l’escridassaven mentre parlamentava. Quin goig!

Quan passejo per París i gaudeixo amb l’espectacle estilístic que la gent anònima em regala, calculo els anys (normalment uns sis o set) que caldran fins que aquelles tendències en la manera de vestir arribin a Barcelona. Aquesta mateixa sensació l’experimento en analitzar l’estètica política catalana i madrilenya. La polseguera que va arribar a aixecar el fet que Pablo Iglesias i Xavier Domènech es fessin un pico a la boca enmig del Congrés dels Diputats, a casa nostra no va suposar cap escàndol, perquè feia anys ja havíem contemplat els #cuquipetons entre David Fernàndez i Antonio Baños sense tanta cridòria. De la mateixa manera, mentre a uns ens amoïnava que dos suposats republicans com el nou vicepresident i el ministre de Consum de Sánchez prometessin el càrrec “amb lleialtat al rei” i abaixessin la mirada a manera de reverència (submissió) davant Felipe VI, a Madrid els xocava que no portessin corbata.

Molt abans que Josep Bargalló com a conseller en cap s’estalviés el llaç masculí, a finals dels setanta, Guti, del PSUC, ja defensava el seu coll alt davant d’un jihadista de la corbata com era Josep Tarradellas. Per tant, quan el debat sobre l’exigència (mai escrita) que tot polític s’havia de fer el nus va arribar a la capital de l’Estat de la mà de Miguel Sebastián i José Bono, aquí el tema ja havia quedat completament demodé. És més, un dels primers diputats que va entrar al Parlament de Catalunya amb texans va ser Albert Rivera el 2007. Però encara ara a l’Estat grinyola que un vicepresident es presenti al primer Consell de Ministres amb texans.

A Iglesias se li ha criticat més el denim que quan es va posar un esmòquing per a uns premis de cinema. I això que mai un líder d’esquerres, ni internacional ni nacional (bé, només Felipe González… ja m’entenen, oi?), havia acceptat vestir-se amb símbols oligàrquics. Perquè així com el vestit i la corbata tenen un origen revolucionari (els sans-culottes), el frac, el jaqué i l’esmòquing van ser creats per l’aristocràcia i són vestimentes pròpies de sistemes de govern amb vestigis feudals (en aquest sentit, per sort, a Catalunya no es fan servir gaire).

I tal com la nova estètica de comunicació de guerrilla cupera liderada pel gran David Fernàndez va obligar fa gairebé una dècada els d’Iniciativa a adoptar un look menys caspós per semblar una mica d’esquerres de debò, tot indica que la presència de la formació anticapitalista catalana al Congrés també acabarà avergonyint els d’Unidas Podemos. Només calia veure les cares de Pablo Iglesias i Jaume Asens als seus escons durant el debat d’investidura de Sánchez mentre Mireia Vehí, des del faristol, repassava el suposat acord progressista de govern de coalició amb el PSOE. Ho va fer, per cert, amb una samarreta rosa amb la imatge de la Marisol amb un clavell al cap i en què es podia llegir “soy una obrera de la cultura”. Les t-shirts reivindicatives ja van arribar a Madrid després del 15-M, però el folklore il·lustrat de la peça està a un altre nivell. Tampoc recordo cap dona amb dues trenetes desafiant amb la mirada la bancada de la dreta des d’on l’escridassaven mentre parlamentava. Quin goig!

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)