REPÚBLICA I CULTURA

Ara que ja sabem, gràcies a la iniciativa Actua Cultura, que el pressupost públic que es destina a aquesta matèria és d’un percentatge no només impropi de país europeu, comparativament, sinó també impropi d’una nació que es reclama principalment com a “nació cultural”, cal que provem d’omplir de contingut aquest 2% reclamat. Perquè estic segur que l’estimat Joan Sala i l’equip que l’impulsa, juntament amb tots els altres signants de la iniciativa (entre els quals m’incloc), saben que això dels diners només és el començament. Perdó: només és el segon capítol. Al començament, hi ha el “per fer què”. Al principi, fou el verb.

Catalunya pot competir molt més en “soft power” (imaginari, relat, talent individual i identitat col·lectiva) que no pas en el “hard” (indústria, matèries primeres, comerç). Quan dic això no vull dir que a Catalunya no hi hagi una activitat industrial potent, o un comerç dinàmic, o una situació geoestratègica molt estratègica, sinó que això no és el que la farà destacar i diferenciar-se. És més: la indústria, el comerç, etcètera, fets “a la catalana”, vindrien immergits d’una pulsió cultural o creativa que ja vam aprendre dels temps de la Renaixença o del modernisme. Allí parlar de produir, de fer riquesa o de crear estructures de país era indissociable de parlar de coneixement, creativitat, modernitat i identitat. No és, doncs, que cada euro destinat a la cultura faci minvar un euro per a sanitat: és que els consellers de Salut o d’Empresa s’haurien de veure més al Palau de la Música o al MACBA, és que totes les indústries del país haurien de ser “indústries culturals”, és que l’humanisme ho hauria d’impregnar tot. I, a més, caldria (com ja s’ha fet en sanitat o ensenyament) trobar d’una vegada un “model català” de col·laboració publicoprivada en cultura que depengués tant del mecenatge com de la concertació (salvant la prestació pública dels serveis bàsics). Això, només per començar.

I, per continuar, un 2%. Mínim!