Opinió

Tribuna republicana

UN LLOC EN LA HISTÒRIA

L’independentisme està dividit entre les dues opcions possibles: la glòria i l’heroisme que proposa trencar, i la rutina i la seguretat que proposa administrar
Puigdemont i Junqueras simbolitzen els dos esperits confrontats en la història. Homer o Hesíode

“La història és un escorxador”, diu Hegel, que l’havia estudiat a fons per fer-la cau del desenvolupament de l’esperit. Un escorxador! Quina visió tràgica del pas de l’ésser humà per la Terra! Res a veure amb la visió relativista i escèptica de l’apòcrif “la història només és una condemnada cosa després d’una altra”. Segons autoritats, la dita és una deformació d’una altra més antiga i potser més desconsolada: “La vida només és una condemnada cosa després d’una altra.”

Les dues expressions són possibles al mateix temps, i si no al temps de cada individu, sí al de l’espècie. La història de l’espècie, de la totalitat, és tràgica i rutinària, tot junt, però la de cada ésser humà, no. Els individus, les persones, cadascú de nosaltres, triem entre la glòria de la tragèdia o la rutina quotidiana. De vegades ho fem (o creiem que ho fem) voluntàriament; altres vegades se’ns imposa. Perquè, com diu Marx, els éssers humans fan la història, però en condicions que no poden determinar, la qual cosa equival a dir que els éssers humans fem la història, però no sabem la història que fem.

El que sí que sabem és que no hi ha opció: cal triar. I és el que fem, triar entre la glòria de la tragèdia i la seguretat de la rutina. I ho fem els individus. L’espècie no tria, fa el que els individus fan. Com a herois o com a administradors. Tot això en comptes de la fascinant deriva de la revolució catalana. L’independentisme està dividit entre les dues possibles opcions: la glòria i l’heroisme que proposa trencar, i la rutina i la seguretat que proposa administrar. Per descomptat tots dos troben raons polítiques, socials i econòmiques per justificar la seva presa de posició i criticar la de l’altre. Però la diferència, la distinció i la confrontació té arrels molt més  profundes. És l’oposició entre la glòria de l’heroisme i la seguretat de l’administració. Els dos pols entre els quals cal triar com a individus.

És per això que en els darrers temps el moviment independentista ha pres una deriva cada cop més personalitzada entre el molt honorable president Puigdemont i el  vicepresident  Junqueras, que simbolitzen els dos esperits confrontats en la història. Assolir la victòria en combat directe o provar fortuna amb una estratègia gradualista, fabiana, que ens durà a la mateixa finalitat a més llarg termini. Homer o Hesíode. Sempre que els conflictes polítics es personalitzen, les persones afegeixen a la seva faceta de personatges públics, líders i representants, la faceta de persona privada, amb els seus projectes personals. Els dos líders proven una voluntat decidida de persistir com a tals. Per això, el  vicepresident  Junqueras no delega l’autoritat, tot i la seva difícil posició, i el molt honorable president Puigdemont manté la seva, tot i exercir transitòriament com a eurodiputat.

La legitimitat del líder heroic rau en el mandat de l’1-O i descansa sobre la lleialtat de la gent, sense cap estructura material de suport, només el principi clar de la independència aquí i ara. La del líder administrador disposa d’una poderosa estructura de partit, que presenta com a garantia d’administració eficient. A canvi, la qüestió dels principis sembla més embolicada, atès que els principis dels partits són fungibles.

La mare de totes les qüestions, la independència. Cada líder té dret a proposar la seva fórmula. Tots dos volen aconseguir un lloc en la història com el que va materialitzar la independència. La competició és tan legítima com les respectives posicions. I la història, surti per on surti, només atorgarà aquell títol, aquella honra, a un dels contendents. 

A primera vista, el panorama ja és tràgic (sense prejudici) perquè la possibilitat que el líder heroic fracassi no es compensarà amb un èxit a llarg termini quan tots siguem calbs. 

No cal ni és elegant dubtar de la sinceritat dels líders. I sobretot és inútil. Hauria de venir un Habermas a posar llum al sentit de moltes de les manifestacions públiques, semipúbliques i privades quan es tracta d’assolir un lloc en la història. Però sí que cal i és igualment elegant predir les conseqüències d’una opció i de l’altra. I una cosa és clara: l’opció d’administració i ajornament de la independència no és una opció independentista, encara que sigui molt segura.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)