Opinió

A fons

EL MIRALL DE LA POLÍTICA

La política hauria de ser la casa dels arguments, el respecte, la discreció i el treball
Si els representants polítics no són capaços de respectar-se entre ells, què fan asseguts als escons del nostre Parlament?

El teatre dins d’un hemicicle parlamentari és trist, llastimós, lamentable. La política hauria de ser la casa dels arguments, el respecte, la discreció, el treball, l’exemplaritat. Un espai que, des de la discrepància d’idees i la contraposició d’estratègies, ens hauria de conduir a camins transitables. “A la presó hi ha més humanitat que la que desprenen ells”, referint-se a Ciutadans, deia el conseller Jordi Turull aquesta setmana durant la compareixença en la comissió del 155 al Parlament de Catalunya. És realment desagradable pensar que hi ha representants polítics que no són capaços d’aguantar la mirada o de tenir un gest d’amabilitat o de cordialitat envers els seus rivals. I no només parlo dels diputats del partit taronja. Els membres del PSC no van ni assistir dimarts passat a la comissió de la cambra catalana.

La política ha de retratar les maneres de fer i de ser que volem per a la nostra societat. Ha de representar la vida en col·lectivitat. Ha de ser un indret on flueixin les idees, els raonaments, les propostes. I on l’actitud de tots els actors ha de ser modèlica, edificant, constructiva. La política la fan persones, ciutadans que des del compromís i la responsabilitat haurien de ser capaços de buscar solucions. Incentivar la polèmica, crear controvèrsies estèrils i estimular disputes només paralitza. Situar-se en atzucacs, en carrerons sense sortida, no és el desitjable ni el que esperem dels nostres polítics, que tenen l’obligació de batallar a primera línia perquè funcionin els hospitals, les escoles, els trens i les entitats d’aquest país. Haurien de ser capaços de teixir projectes comuns amb els seus opositors amb l’únic objectiu de fer política, d’avançar, de prosperar. Si aquesta no és la seva voluntat, que es retirin i que deixin que d’altres ocupin aquesta responsabilitat amb més eficàcia i solvència.

La política, com la vida, és una cursa de fons. I, de vegades, de relleus. Cal tenir persones a la rereguarda preparades per a quan alguns es vegin cansats, desorientats o insegurs. Qui no es vegi capacitat per seguir, que abandoni. Qui decideixi quedar-se, resistir, que intenti prendre les decisions des de la racionalitat –i no des de l’emocionalitat– i que ho faci sense que li tremoli el pols. Els dubtes, les inseguretats o la por sempre hi seran. I, fins i tot, de vegades, són la clau per seguir actius, desperts i combatents. Però mai ens han de fer renunciar a res.

Per això, el millor que pot fer la política catalana és abandonar la guerra d’etiquetes o piulades. Ha d’aparcar la teatralització per centrar-se en el parlamentarisme. Evidentment que no és fàcil. El context ha polaritzat les diferents posicions i ha creat fissures que seran molt difícils de recosir, però si encara existeix alguna possibilitat de recompondre les esquerdes, que ningú es doni per vençut. De fet, l’única cosa que busca un estat quan reprimeix és desestabilitzar l’altre, deixar-lo descol·locat, fora de joc. Per això, no es tracta només de resistir, sinó de demostrar amb fets la voluntat de seguir, de continuar defensant unes idees, d’abanderar una lluita llarga i inacabada. Probablement, el més positiu d’aquesta convulsa legislatura serà l’aprovació d’uns nous pressupostos i la taula de diàleg entre governs. El que és clar és que serà la gent qui determinarà el nou cicle polític que necessita Catalunya.

Potser el referèndum esdevindrà inevitable, potser el diàleg acabarà sent la solució més òptima per desencallar la situació, potser les urnes són les úniques que poden desfer la divergència estratègica de l’independentisme. Però perquè això passi hi ha d’haver polítics disposats a generar consensos. Sense això, la política no serà un mirall del que vol la ciutadania, sinó un reflex enganyós. I correrà el perill d’esdevenir un mirall trencat. I un cop la trencadissa està feta, tots es complica i s’enquista.

Si els representants polítics no són capaços de respectar-se entre ells, de saludar-se, d’escoltar-se, de replicar-se amb el to adequat, què fan asseguts als escons del nostre Parlament? I no només parlo d’aquells que després de criticar i blasmar abandonen una comissió parlamentària. Aquí tothom ha d’assumir les seves responsabilitats.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor