Opinió

PRINCIPIS I CADIRES

Hi ha polítics que després d’uns quants anys en aquesta activitat sembla que han perdut la capacitat de veure’s a ells mateixos tal com els veu l’altra gent

Hi ha persones que es dediquen a la política que després d’uns quants anys en aquesta activitat sembla que han perdut la capacitat de veure’s a ells mateixos tal com els veu l’altra gent, el comú de la ciutadania. S’han construït una bombolla d’autojustificació que els impedeix ser conscients de l’estupor que poden causar les seves paraules en l’audiència que només es limita a intentar analitzar la situació d’acord amb el que saben i veuen.

Aquest perfil em ve al cap pensant en Marta Pascal. Fa uns dies, tots la vam poder escoltar afirmant que en un moment donat de la seva carrera, entre els principis i la cadira, va decidir triar els principis. Desconec amb precisió, més enllà de les seves manifestacions públiques, quins són els principis de la senyora Pascal, perquè encara no he tingut l’ocasió de llegir un llibre que, de ben segur, m’il·lustrarà a bastament sobre la seva visió de la cosa pública. L’única certesa que tinc sobre l’exdirigent és la que és notòria i evident. I la certesa és que manté una cadira encara dos anys després de la suposada decantació cap als principis, en forma d’escó de senadora per designació.

És senadora perquè Puigdemont ha permès, erròniament convençut que tenir els amics content t’estalvia que et clavin la coltellada, que les seves conviccions no l’hagin obligat a deixar la poltrona. En tot cas, com a màxim ha canviat el seient ergonòmic del despatx del partit per l’encoixinat de la còmoda butacona del Senat espanyol, on hem hagut de recordar que seu, ja que, sincerament, no sé si perquè no hi té gaire activitat o si perquè en aquesta cambra, per més alta que sigui, no hi ha gaire moviment, o perquè una cosa porta a l’altra, fins fa pocs dies poca gent recordava que l’antiga promesa postconvergent encara es dedicava a la política remunerada.

Fa de mal dir quin serà el futur de Marta Pascal en aquest envitricollat món de passadissos encatifats i lluites fratricides. Segurament, té camp per córrer, perquè és una dona preparada i capaç, però probablement aquest camí serà lluny de l’independentisme, com a màxim circularà pel sobiranisme retòric, si fem un cop d’ull al personal que li fa la gara-gara, la va a escoltar i li fa les gloses als mitjans. Ja se sap que la màxima de qualsevol polític independentista és: si La Vanguardia ho veu bé, és que està malament. No és la primera independentista de dretes, ni de centre, ni últimament, també, d’esquerra –perquè a tot arreu n’hi ha que es deixen seduir per les sirenes unionistes– que ignora aquest principi a canvi d’anar renovant la cadira o tornar-hi a aspirar.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)