DEL PEDESTAL A LA CLAVEGUERA
Dimarts passat, Jordi Pujol va reaparèixer en un acte públic al Reial Cercle Artístic de Barcelona. L’acte estava organitzat per l’associació Tagamanent, que té la intenció de “recopilar, glossar i difondre l’obra” de l’expresident de la Generalitat. No es tracta d’una tasca senzilla. D’ençà que va reconèixer que havia mantingut diners ocults a Hisenda durant dècades, es fa difícil valorar de forma ponderada el període en què Pujol es va convertir en una figura omnipresent en la política catalana i va associar el seu nom a la institució i al país; una identificació, tot sigui dit, que es podia entendre en el context d’un país aclaparat per anys de repressió franquista, però que va acabar pecant d’excés i afectant la salubritat de la política i les institucions catalanes. En qualsevol cas, aquells anys de pujolisme, tal com proclamava el títol d’un llibre d’Ignasi Riera, són un període de llums i ombres, i hauríem de ser capaços de valorar-los amb independència d’allò que Pujol va confessar aquell 25 de juliol del 2014 i del que hem conegut i acabarem coneixent amb el pas del temps, tant d’ell com de la seva família.
L’expresident, que té 90 anys i conserva una memòria prodigiosa, està preocupat pel lloc que li reservarà la història. Es tracta d’un sentiment comprensible. Jordi Pujol hauria desitjat, arribats a aquest punt, dedicar-se a rebre homenatges, a resseguir els anys en què es va bolcar a “fer país” o, fins i tot, participar en algun míting públic després de la seva conversió al sobiranisme. Però s’ha convertit en un empestat per a gairebé tothom, en una figura que ha baixat directament del pedestal a la clavaguera. En qualsevol cas, l’exemple de Jordi Pujol, per bé que ens resulti especialment proper, per bé que generi desconcert en aquelles persones que el van idolatrar o senzillament admirar durant anys és, també, un exemple de la volatilitat dels personatges públics. Els homes i les dones hem tingut una enorme capacitat per cercar símbols, per idolatrar persones. En alguns casos, han resistit el pas dels anys i s’han mantingut ferms al seu pedestal; en d’altres, però, s’ha produït un descens vertiginós cap a la claveguera, un espai tan miserable però tan humà com l’altar.
