MAREJANT EL ‘LAME DUCK’
La taula de negociació no és res més que una coreografia per ‘fer veure que’
En la política americana tenen l’expressió lame duck (‘ànec coix’) per descriure els dirigents polítics que per alguna circumstància han perdut la capacitat de fer política efectiva encara que continuïn en el càrrec, ja sigui perquè han anunciat que no es tornaran a presentar, ja sigui perquè el seu partit els ha retirat el suport, ja sigui, com en el cas del president de Catalunya, perquè ja ha anunciat la convocatòria d’unes eleccions de les quals previsiblement quedarà fora. El lame duck americà vindria a ser, seguint la metàfora cinegètica, el nostrat perdigó a l’ala, tot i que alguns puguin pensar que allò que està passant amb el Molt Honorable es tracti d’un tret al peu.
Sigui com sigui, el govern Sánchez ja va deixar clar el dia que el màxim dirigent català va anunciar que la legislatura estava finida que la taula de negociació no tenia sentit fins que hi hagués nou estadant a la plaça de Sant Jaume. La rectificació per no trepitjar l’ull de poll a Esquerra, que s’ha concretat amb la reunió de la taula dimecres vinent i una llista de compromisos recurrents per part de Madrid que ja sabem que continuaran sense complir-se, no és res més que una coreografia per fer veure que. Ho sap Torra, ho sap Sánchez, ho sap Aragonès, ho sap tothom.
Malgrat tot, cal que el ball continuï, perquè sovint mentre la dansa s’escenifica la feina es va fent rere els cortinatges. Les grans decisions, les grans estratègies, les grans solucions seran a porta tancada, lluny dels focus, apartats dels micròfons, discretament i sense primeres espases. Desconec si aquests equips ja estan treballant, però apostaria que tot és façana. D’entrada, cal dubtar de la voluntat real de la part espanyola de trobar una sortida ja no justa, sinó simplement digna al conflicte català. Només cal posar-se al seu lloc i pensar-hi. Si a l’altre costat de la taula veuen un bloc independentista més preocupat de barallar-se entre si i una societat que va entomant totes les humiliacions sense cap capacitat de resistència més enllà d’atacs de fúria puntuals i estèrils de tsunami esbravat, si la justícia continua passant el corró implacable, si la resistència catalana es va desfent com un terrós de sucre, per què cal intervenir en comptes d’esperar pacientment amb la cullereta a la mà fins que, quan el terrós s’hagi desfet del tot, posar-se a remenar el cafè per a tots més descafeïnat que mai?
Al capdavall, el problema no és el lame duck. La qüestió és que tots semblen ànecs sense cap esperant alguna merla blanca mentre des de Madrid els maregen com perdius.
