Des de Brussel·les
MULTIPLICITAT
Proposo continuar defensant, sense pal·liatius, els grans consensos, els del 80%: dret a l’autodeter- minació i amnistia. I mentrestant... cultura
Imaginació i empatia. Diàleg honest i franc. Taula zero i inici d’una etapa nova –de diàleg– amb un nou clima. Són alguns dels elements que, a posteriori, intenten reflectir el que ha donat de si la primera trobada entre governs, celebrada dimecres a Madrid. Tot plegat passava només un parell de dies després de la meva compareixença davant la justícia belga, que m’emplaça i ens convoca novament el 30 de març per decidir sobre l’euroordre dictada pel jutge del Suprem Pablo Llarena. Aquest calendari, tan ple de contrastos, s’esdevé amb una proximitat temporal un punt xocant, sobretot si tenim present que alguns membres de la taula de diàleg han estat capaços de verbalitzar si “n’hi hauria prou” amb la sortida de la presó dels companys segrestats per la (in)justícia espanyola, el retorn dels exiliats i la recuperació de l’Estatut del 2006 per posar fi al conflicte polític que ens ocupa.
Aquesta és la foto del moment, però no l’única. Permeteu-me que posi el focus no estrictament sobre la política, sinó sobre la cultura, que també és política i també és atzarosa, de vegades. I és que precisament aquest dimecres a la tarda, mentre finalitzava la trobada a Madrid, la xarxa bullia en fer-se pública la investigació del Diario.es que denuncia que un membre de la Junta Electoral Central cobrava un sou d’assessor de Ciutadans. Però no només; en paral·lel tenia lloc al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat l’obertura de l’Any Literari dedicat a la figura de Josep Carner amb motiu del cinquantenari de la mort del poeta, que va tenir lloc el 4 de juny del 1970 a Brussel·les. Prou variat, no trobeu?
Passa sovint que, en actes celebrats a Catalunya, es recorda els represaliats. Heu de saber que aquest escalf ens arriba i que agraïm quelcom que va més enllà d’un gest: ho entenem com un reconeixement públic, que és també una denúncia, d’una situació anòmala i desproporcionada en relació amb les seves conseqüències penals i que en cap cas pot ser sepultada per cap taula, del tipus que sigui. Vull recordar-ho en aquest context i apel·lant a la figura de Carner, traspassat a l’exili però treballador incansable a favor de la cultura i la llengua catalanes fins a l’últim alè, per posar en valor una lluita que cinquanta anys després ens sentim com a pròpia i que esdevé compartida.
La consellera Vilallonga va obrir el seu parlament final posant l’accent en allò realment important que significarà la celebració de l’Any Carner: la posada en funcionament d’una càtedra perseguida i vetllada com poques pel filòleg i marmessor literari del poeta, Jaume Coll. Liderada per l’Institut d’Estudis Catalans, amb el suport del govern de Catalunya i que suma les aportacions en forma de mecenatge privat de persones sabedores del valor que una iniciativa d’aquestes característiques aporta al conjunt de la ciutadania. Aquesta en serà la fórmula. I vull felicitar públicament els seus facilitadors perquè, en uns moments com els actuals, no era fàcil fer arribar a bon port aquest repte compartit.
Sabeu que aquests darrers mesos hem treballat intensament en la posada en funcionament d’un programa cultural i de memòria que actua a manera de paraigua temàtic en relació amb diverses commemoracions de país. Música i exili n’és el títol i hi tenen cabuda accions vinculades a l’Any Carner (especialment les que desenvoluparem a Brussel·les el primer cap de setmana de juny, però no només), a Pau Casals –amb motiu del centenari de la creació de l’orquestra que portava el seu nom– i a Robert Gerhard, entre d’altres. També hi ha dones que comparteixen fil conductor: la cantautora nascuda a Sabadell Teresa Rebull (a qui s’homenatjarà a finals de març a L’Auditori de Barcelona, en el marc del Barnasants) i l’actriu Margarita Xirgu.
Ara que he pogut aprofundir en les biografies de totes aquestes personalitats, i sumar a aquest coneixement la vivència personal de l’exili, se’m redimensionen les seves accions, la seva capacitat de lluita i el seu compromís inequívoc, que és, sobretot, amor a la cultura catalana. Per respecte al seu llegat i per voluntat de difondre’l, treballem de manera coordinada des de Catalunya i des de l’estranger, perquè és la nostra obligació però també és la nostra devoció. Escoltar la poesia de Carner musicada per Eduard Toldrà, de qui aquest 2020 també recordem el 125è aniversari del seu naixement, n’és un bon exemple.
Tot això que us comparteixo és ara i avui, passa en aquests moments, a Catalunya i arreu del món. Una realitat tan polièdrica com complexa, plena de matisos i profundament rica. Torno al començament: diàleg honest i franc. Retrobament. Tàctica versus pragmatisme. Proposo posar tot l’esforç en el mentrestant... I continuar defensant, sense pal·liatius, els grans consensos, els del 80%: dret a l’autodeterminació i amnistia. I mentrestant... cultura, mai sobrera, que cohesiona i que es demostra, dia rere dia, una eina absolutament eficaç.