Opinió

A fons

UN DIA DE FÚRIA

El 10 de març del 1820 va tenir lloc l’assalt popular al palau de la Inquisició de Barcelona
Aquella revolta popular va tenir l’oposició dels de sempre: el rei i la seva cort, la noblesa, els jutges, la jerarquia militar i la catòlica

El 10 de març del 1820 va tenir lloc l’assalt popular al palau de la Inquisició de Barcelona. Els actuals carrer del Comte i plaça de sant Iu n’amaguen l’antiga denominació (abans, de la Inquisició), així com la ubicació d’aquella institució repressora, avui Museu Marès. El dia abans, el rei Ferran VII havia suprimit la Inquisició i ordenat la llibertat dels empresonats per motius de consciència. Aquell dia i els següents, les dependències també en van ser assaltades a València i Palma per una multitud de tots els estaments socials, un cop declarada incompatible amb el nou marc constitucional liberal, tot i mantenir-se el caràcter confessional catòlic de l’Estat espanyol. Poc després, fets similars es van produir a Girona, Mataró i Tarragona. Entre els assaltants barcelonins hi havia Antoni Bergnes de las Casas, futur rector de la universitat, filoprotestant, que el 1832 havia d’editar Lo Nou Testament, versió protestant en català, així com El Vapor, periòdic en què Aribau publicà la seva Oda a la pàtria, el 1833. El cap superior polític de Barcelona exigí al bisbe la retirada d’edictes i ordres inquisitorials, presents a les portes de les esglésies, i la gentada despenjà els capots dels penitents de la Inquisició, exhibits en algunes dependències religioses, fet aquest que, a Palma, protagonitzaren sobretot els xuetes. Amb l’assalt al palau barceloní i el llançament totalment descontrolat de mobles i documentació per les finestres, es feu malbé material valuosíssim per poder conèixer millor l’activitat del Sant Ofici. Tot i això, el nord-americà Andrew Thorndike n’arribà a recuperar fins a una trentena de caixes, amb documentació valuosíssima, en català i en castellà. Una part dels documents salvats fou publicada a Boston i constitueix una font d’informació privilegiada de les activitats d’aquell tribunal repressor. Malgrat la supressió oficial de la Inquisició, el bisbe de Lleida, Antonio Rentería y Reyes, instà els fidels a delatar els lectors i propietaris de llibres prohibits pel tribunal, tot garantint-ne el secret de la delació.

De tot això, n’ha fet dos-cents anys justos aquesta mateixa setmana i, el mateix dia 10, a pocs metres d’on es produí l’assalt, va tenir lloc un concorregudíssim simposi titulat Un dia de fúria. Barcelona, 10 de març de 1820, en el qual prengueren part diferents especialistes sobre aquell període, coordinats per Frances Luttikhuizen, tots els quals són autors de l’obra del mateix títol, acabada d’aparèixer. S’hi van poder conèixer els privilegis que tenien els “familiars” o informadors del Sant Ofici, com ara l’exempció d’impostos i d’allotjament de tropes, així com la seva dependència judicial única del tribunal de la Inquisició. Molts dels denunciats eren d’origen francès o occità, circumstància que arribà a fer el mot francès gairebé sinònim d’heretge, luterà, protestant o hugonot. El paper dels quàquers, del ja esmentat Bergnes de las Casas i també els esforços dels primers nuclis protestants per publicar en llengua vulgar les escriptures, per fer-les a accessibles a tothom, va ser posat de manifest, amb detall documentat.

El paper del protestantisme en l’univers lliurepensador i anticlerical del segle XIX, l’anàlisi de l’heterodòxia i de la dissidència de la veritat oficial aporta reflexions del màxim interès. Així, d’una banda, trobem l’aliança d’interessos i d’opinió que configuren la monarquia, la jerarquia catòlica i l’oligarquia econòmica i política i, de l’altra, l’univers interrelacionat de les dissidències: protestantisme, republicanisme, anarquisme, maçoneria, feminisme, espiritisme, etc. Un entramat de posicions vitals i de consciència que generaven complicitats, solidaritat i, ben sovint, militàncies simultànies i múltiples. El cas de Menorca n’és il·lustratiu, ja que el fundador de la primera església protestant en l’àmbit nacional –i també a tot l’Estat– fou Francesc Tudurí de la Torre, fundador també de dues lògies maçòniques i dirigent republicà. Justament a Maó i es Castell, on hi havia esglésies protestants i lògies, fou també on més arrelà el partit republicà.

Aquella revolta popular d’ara fa dos segles, l’entusiasme per les idees de llibertat i civilització tingueren l’oposició contrarevolucionària dels de sempre: el rei i la seva cort, la noblesa, els jutges, la jerarquia militar i la catòlica. Sis anys després, la nova Inquisició executà a València la seva darrera víctima i no va ser novament suprimida fins al 1834. Dos-cents anys més tard, sovint fa l’efecte que la institució i el seu esperit no van ser abolits del tot. Potser caldrà un nou dia de fúria, actualitzat en les formes, irreversible i que duri per sempre. La llibertat bé que s’ho val.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)