Opinió

Tribuna republicana

LA DIFÍCIL COL·LABORACIÓ ENTRE CIÈNCIA I POLÍTICA

El president català ho ha simplificat –potser massa i tot– amb el dilema entre salvar vides o salvar l’economia, però és una manera planera de fer notar el conflicte d’interessos
És d’admirar, en el cas actual, com la ciència és capaç de donar respostes ràpides

La crisi sanitària a què estem sotmesos ha obert una gran quantitat de debats seriosos que ara vivim en forma de conflictes i malestars socials i polítics més que no pas de manera reflexiva i serena. Un de molt rellevant és el de com queden els drets individuals en situacions d’excepcionalitat. Un altre d’especialment irritant, és el de les instrumentalitzacions patriòtiques de les calamitats. I, encara n’hi ha un altre –el discutirem aquí– que és el de la relació entre ciència i política.

Aquest és un vell debat i alhora d’absoluta actualitat. Ho és, per exemple, en el cas de la crisi climàtica, en què les advertències dels científics obtenen respostes ben diverses per part dels dirigents polítics. I ara ho és una situació en què les respostes polítiques a l’epidèmia de la covid-19 es justifiquen, també, apel·lant a criteris mèdics i científics. Tanmateix, s’ha fet evident que ni tots els científics diuen el mateix, ni tots polítics els interpreten de la mateixa manera. I hem comprovat que, diguin el que diguin els científics, la gestió de la crisi té en compte altres variables que cal tenir presents.

En primer lloc, s’ha de dir que és d’agrair que la política estigui atenent criteris científics a l’hora de prendre decisions. Fer-ho disminueix l’arbitrarietat i, si parlem d’una crisi sanitària, aquesta és la manera de ser més efectius en la solució del problema i guanyar-se una confiança més gran. El problema, però, rau en el fet que el coneixement científic, en contra d’una certa concepció simplista que l’imagina tancat i definitiu, és obert i canviant. Particularment, quan s’és davant d’un fenomen nou, es mou per hipòtesis certament ben fonamentades però que només l’experimentació –que vol dir temps– podrà confirmar o falsar. És d’admirar, en el cas actual, com la ciència és capaç de donar respostes ràpides. Al cap de poc de produir-se el brot, a principis de gener, uns científics xinesos ja n’havien seqüenciat l’ADN. Els treballs per trobar vacunes marxen a tota vela. I són molts els experiments per disminuir-ne els efectes. A més, amb la col·laboració de matemàtics experts, s’és capaç de fer pronòstics precisos sobre la seva evolució en funció del tipus de mesures que es prenen. Amb tot, també hem vist que fins i tot els millors experts en epidemiologia havien d’anar canviant d’opinió a mesura que el virus s’estenia. Escandalitzar-se’n només pot ser resultat de la ignorància sobre com és d’obert i com evoluciona el coneixement expert, o de la mala fe.

La segona cosa que hem pogut observar és que els responsables polítics, tot i la insistència a dir que les seves decisions s’ajustaven estrictament als criteris científics, a l’hora de la veritat discrepaven sobre com actuar. En el nostre cas han estat especialment sagnants els atacs que ha rebut el Molt Honorable President, Quim Torra, per proposar –a falta de competències efectives– unes decisions que venien avalades per criteris científics i, alhora, per l’experiència d’altres territoris. I és especialment escandalós que al comitè de crisi creat pel govern espanyol sembla que hi pesin més –si més no, comunicativament– la Policía Nacional, la Guàrdia Civil i l’exèrcit –plens de medalles i amb discursos bèl·lics- que no pas aquest metge expert en epidemiologia de presència cada dia més desmillorada. Ara no entraré en les més que evidents raons polítiques de la discrepància, però també s’ha de reconèixer que una cosa són els criteris mèdics i científics, i una altra la gestió d’aquests criteris un cop atesos altres interessos, pressions, resistències i capacitats que el polític també té sobre la taula. El president català ho ha simplificat –potser massa i tot– amb el dilema entre salvar vides o salvar l’economia, però és una manera planera de fer notar el conflicte d’interessos que s’amaga darrere de determinades decisions.

Tant de bo siguem capaços, un cop passada la patacada, de fer un bon balanç de com ha estat aquesta relació entre ciència i política. De quins polítics han estat més compromesos amb la salut de les persones, i quins amb els interessos corporatius. De quins científics s’han mantingut més independents –i per això han rebut crítiques ferotges–, i quins s’han doblegat a les conveniències politicomilitars nacionalistes de l’Estat. I tant de bo seguim avançant en una millor relació de confiança entre ciència i política. Hi sortiran guanyant uns i altres.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)