Opinió

VIURE AL DIA

Que l’Estat argumenti que no pot ajornar impostos perquè no podria pagar els metges és o demagògic o la constatació que la pandèmia és el mal menor

Que la sortida de la crisi anterior es va fer d’una manera tan precària es constata aquests dies veient com moltes famílies que en teoria són classe mitjana en realitat viuen al dia. Moltes altres, amb una mica o més capacitat d’estalvi, o n’han perdut la cultura secular que hi havia en aquest país, o bé n’han perdut les ganes desincentivats per uns tipus d’interès que només et deixen l’opció de jugar a la ruleta de la borsa per intentar obtenir alguna rendibilitat o especular amb béns immobiliaris amb el risc de tornar quedar entrampat. Quins dies aquells que amb una micona d’estalvis n’hi havia que es podien permetre tenir un racó per a imprevistos, o fer-se un sobresou o complementar la jubilació amb generosos rendiments per dipòsits sense gaire o cap risc.

Que l’economia privada hagi perdut la capacitat d’estalvi per necessitat o espiral consumista és una cosa, però que l’administració pública, que en teoria encara respon al concepte d’estat del benestar i que hauria d’actuar com a coixí del bé comú admeti públicament que també viu al descobert és un drama molt superior. Una de les declaracions més sorprenents que escoltat aquests dies ha estat de la ministra de Treball espanyola, Yolanda Díaz, que va descartar l’ajornament del pagament d’impostos amb aquest esfereïdor argument: “Com paguem els salaris dels professionals de la sanitat? O dels professors? Amb donacions?” Una de dues, o ens va tractar d’idiotes amb una declaració demagògica, o bé la situació és molt pitjor del que es podria pensar i em porta a pensar que la pandèmia acabarà sent el mal menor en tot aquest malson en què aquests dies vivim immersos. Tan malament està la tresoreria de l’Estat espanyol com per no poder garantir els salaris públics si s’ingressen amb retard els impostos dels ciutadans?

La resposta positiva a la pregunta anterior pot portar a una doble resposta. La resposta fiscalitzadora que representaria exigir responsabilitats en relació amb una gestió pèssima dels afers públics durant anys, o la resposta àcrata (que pot ser tant llibertària i col·lectiva com reaccionària i individualista) que plantegi per a què carai serveix tenir un estat. La temptació de recórrer a la segona resposta queda esvaïda amb l’exemple pràctic d’aquests dies, veient com és d’important tenir un bon sistema de sanitat pública. Per tant, el problema deu ser de gestors. De mala gestió crònica. És un problema dels estats, o de l’estat en concret on tenim la desgràcia de raure enclavats? Són qüestions que caldrà resoldre.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)