Opinió

SOM UNA NACIÓ SENSE NACIONALISTES?

Ser independentista és la forma més raonable de ser nacionalista a Catalunya, però és ser-ne

Ser nacionalista avui és com dir-se Leovigilda. El nom resulta tan antipàtic que, generalment, qui el porta es fa dir Gilda o Leo, però no pas per això deixa de ser Leovigilda. Amb el nacionalisme passa el mateix. Com que és considera lleig, n’hi ha que es fan dir patriotes, n’hi ha que es fan dir independentistes i, depèn d’on, n’hi ha de constitucionalistes.

Després de l’horror causat en el segle XX pel supremacisme nazi i feixista, anar pel món dient que ets nacionalista causa una certa repulsió, i més sabent que el nacionalisme dels vencedors, nord-americans, britànics, francesos i russos, és molt més civilitzat, especialment si no entrem en detalls com Hiroshima, Guantánamo, la frontera amb Mèxic, el Brexit, Algèria, el genocidi lingüístic a la Catalunya Nord, Stalin i Putin.

Alhora, en la societat actual nacionalisme i identitat són conceptes cada cop més distants. En aquest marc cal situar les reticències de part del nacionalisme a reconèixer que n’és, com ha fet recentment Roger Torrent defensant Catalunya com a nació des d’un independentisme no nacionalista, seguint el corrent impulsat des d’ERC des dels anys noranta (amb èxit) per eixamplar la base en un país de diversitat identitària.

Es pot pertànyer a una nació sense ser nacionalista? I tant. Es pot en totes les nacions amb bandera a l’ONU. En aquest cas, l’estat on vius exerceix el nacionalisme en nom teu per més no nacionalista que siguis. Tenir un estat faculta, també, per criticar Espanya per la gestió de la crisi actual si ets nacionalista holandès o alemany, però si ets català no, tot i que no cal ser tan barroer com Joan Canadell.

Una nació sense estat, en canvi, necessita ciutadans proactius perquè només existeix en la voluntat política del poble. Ser proactiu en la defensa d’una nació és ser nacionalista, de la mateixa manera que ser proactiu amb una flauta és ser, amb més o menys dedicació, flautista. Ser independentista, en definitiva, no deu ser altra cosa que la forma més raonable de ser nacionalista a Catalunya, reivindicant una comunitat política amb voluntat de ser, bo i constatant que hi conviuen diverses identitats. No patiu doncs, si sou votants d’ERC i teniu un pòster del nacionalista Macià al menjador o trempeu cada cop que veieu Braveheart. És normal. Tan normal com llegir als estatuts d’Esquerra ‘consell nacional’, ‘seu nacional’, ‘executiva nacional’ i constatar que el partit “té com a objectiu la independència de la nació catalana” i que el primer deure del militant és “contribuir a la independència de la nació catalana”. Podria dir-hi “república catalana” i “seu central”, però no ho diu. Típic argot nacionalista.

Per cert, segons l’Idescat al nostre país hi viuen una vintena de Leovigildes. Espero que no se m’hagin ofès. El nom no és pas lleig, tot són gustos, ni explica com és qui se’n diu. Són el caràcter, l’actitud i el comportament que fan millor o pitjor una persona. Tal com passa amb els nacionalistes.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)