Tribuna republicana
L’HEPTARQUIA CATALANA
La independència no és ni podrà ser mai una qüestió de classes o d’ideologies
L’única manera de reduir l’heptarquia independentista a una proposta d’èxit és configurar una llista de país
Avui, a Catalunya, tenim una heptarquia, és a dir set organitzacions que teòricament són independentistes: JuntsxCat, ERC, CUP, PDeCAT, Primàries, Directe 68 i Front Nacional de Catalunya. Els defensors de la teoria que la unitat no fa la força estan d’enhorabona. La independència es presenta gloriosa. Vergonya als escocesos que no han assolit la independència per la seva mania, sense cap dubte heretada dels pictes, d’anar tots junts en un únic partit!
A Catalunya, en canvi, regna la raó i la modernitat i tenim una allau d’organitzacions amb tota mena d’orientacions: dretes, centres, esquerres, i amb formes d’organització força imaginatives: partits, associacions, llistes... i fins i tot grups organitzats a la recerca de candidatura. Hi ha també tota mena de visions del que s’entén per independència i com s’assoleix, si mitjançant una DUI (amb moltes variants), a través d’un diàleg i negociació amb l’Estat, fent valer diverses formes de desobediència, centrant-se només en l’espai municipal o seient a veure passar el cadàver de l’enemic.
De totes aquestes formacions, només tres tenen possibilitats reals d’accedir al Parlament: JuntsxCat, ERC i la CUP. La resta, bàsicament, serveixen per alimentar l’ego dels seus protagonistes i per restar vots independentistes, agradi o no, i el fet d’enarborar l’estendard de la unitat no resta gens a aquesta amarga conclusió. Dels tres amb representació, el més probable és que la majoria independentista es reparteixi entre els dos més grans: JuntsxCat i ERC.
Aleshores, el debat electoral es plantejarà amb els canons encarats a tot arreu, fent foc com la rosa dels vents, però serà inevitable centrar-ho en la independència per una senzilla raó: que tot projecte de política sectorial, per ambiciosa que sigui, només té una possibilitat d’implementació: en una Catalunya independent. Qualsevol altra forma d’encaix del país dins l’Estat espanyol no garanteix la seva viabilitat, perquè cap govern espanyol respectarà l’Estatut català quan consideri en perill la unitat de la pàtria. I això passa, com sabem, amb ineluctable regularitat i sigui quin sigui el partit en comandament. Per tant, debatre sobre polítiques d’incerta viabilitat no té cap altre sentit que distreure el personal amb jocs de paraules. El debat, doncs, se centrarà en la independència i, sobretot, en el crèdit que en termes d’independència mereixin els dos partits.
JuntsxCat representa un intent de reconstrucció política del nacionalisme burgès que ha esdevingut finalment independentista. Encara que se’l vulgui presentar com l’independentisme de dretes per tal de vincular-lo a l’època de la corrupció convergent, amb expressions esbiaixades com “l’espai convergent o postconvergent”, el cert és que aquest espai ha insistit sempre en la necessitat de la unitat sense fer cap referència a qüestions de classe o d’ideologia.
ERC, en canvi, subratlla la seva condició d’esquerres fins a postular un “independentisme d’esquerres” que comparteix amb Bildu i el BNGA, però no amb JuntsxCat, lògicament, ja que el veu de dretes.
La independència, però, no és ni podrà ser mai una qüestió de classes o d’ideologies. Una nació ha de contenir totes les classes i ideologies. Una nació només de treballadors, encara que fos amb la forma edulcorada de la Constitució del 1931, que declarava Espanya una república democràtica de “treballadors de totes classes”, no és possible com es va fer evident després de l’enfonsament de la Unió Soviètica. Una nació d’una ideologia (o d’una religió, que als efectes és el mateix) ja es va donar per impossible en la Pau de Westfàlia del 1648.
I és que la independència no pot ser l’obra d’una classe ni d’una ideologia, perquè tampoc no pot ser l’obra d’un partit. Els partits són faccions i una nació haurà de ser la suma de totes les faccions, no el producte d’una d’aquestes faccions.
Això porta per lògica a la conclusió que qui parla d’independència nacional en termes de classe o d’ideologia, no parla d’independència, sinó d’una altra cosa que pot ser molt digna, però no la independència.
L’única manera de reduir l’heptarquia independentista catalana a una proposta amb perspectives d’èxit és configurar una llista de país encapçalada per l’única persona que té legitimitat per fer-ho i que no cal ni esmentar, oi?
