Opinió

Des de Brussel·les

UNA HISTÒRIA QUE ES REPETEIX

Els que han expressat en la història recent menyspreu pel que significa l’exili haurien d’anar amb una mica més de cura
Recordem aquest juny la mort d’una de les figures poètiques més importants del segle XX, esdevinguda a Brussel·les l’any 1970

Dijous, 4 de juny del 2020. Una del migdia. Rue Lincoln, número 64 de Brussel·les:

[...] M’agradaria fer-me vell dins una

ciutat amb uns soldats no gaire de debò,

on tothom s’entendrís de música i pintures

o del bell arbre japonès quan treu la flor,

on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,

on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats

de pipes, de parlades i d’hospitalitats,

amb flors ardents, magnífica sorpresa,

fins en els dies més gebrats. [...]

És només un fragment del poema Bèlgica de Josep Carner que goso compartir en veu alta i en el marc de la passejada poètica que realitzo amb els companys del Casal Català de Brussel·les, una entitat que enguany està d’enhorabona perquè celebra el 90è aniversari del seu naixement. Dijous un pèl fred i lleugerament plujós. “Avui hi ha la llum grisa i groga”, que escrivia Carner. Boira de color gris plom, una mica ploranera, com s’estila a la capital belga.

Recordem aquest 4 de juny la mort d’una de les figures poètiques més importants del segle XX esdevinguda a Brussel·les, l’any 1970. Un cinquantenari que ha propiciat que el govern de Catalunya hagi nomenat aquest 2020 Any Carner i que la figura del marmessor literari i comissari de l’Any, Jaume Coll, hagi multiplicat els esforços ja molt notables de gairebé tota una vida dedicada a divulgar l’obra carneriana.

La crisi sanitària ha deslluït totes les commemoracions oficials decretades aquest 2020. És una evidència que no per comprensible deixa de saber-me greu, sobretot perquè aquest any m’hi sento especialment cridat, com a servidor públic, a sumar des del cor d’Europa en la poca o molta mesura que m’és possible, a favor de la difusió dels aniversaris de la mort de Josep Carner, però també del compositor Robert Gerhard i del centenari de la creació de l’Orquestra Pau Casals.

Malgrat el context, la tecnologia i en aquest cas la xarxa cultural i comunicativa catalana, que és potent i depassa les fronteres físiques, s’ha fet ressò d’aquest cinquantenari literari. Llegia aquests dies articles molt interessants sobre Carner i l’exili, sobre el seu retorn a Catalunya, entre incomprès i silenciat, i ho completava amb la lectura de l’excel·lent Retorn, de Carles Casajuana, que va publicar l’editorial Columna el setembre del 2017. El llibre il·lumina l’ombra que acompanya el retorn de l’exiliat, un Carner que va trepitjar la Barcelona del 1970 després de més de trenta anys a l’estranger i hi va trobar una capital que s’alçava a les acaballes del franquisme en contra de la repressió policial i de la mateixa dictadura. El mateix Carles Casajuana publicava aquesta setmana a La Vanguardia un article titulat Els dimonis del passat en el qual assenyala les absències que Carner va notar durant els quaranta-set dies que va passar a Catalunya. Fins i tot gosa posar nom i cognoms als autors dels “buits” que va patir el poeta, com és el cas de Josep Pla i Salvador Espriu (“¿Com és possible que cap dels dos no fes cap esforç per veure’l –a Carner– i que ningú organitzés cap encontre?” –es pregunta Casajuana en l’article citat anteriorment).

Us he de confessar que tot aquest episodi no pot deixar de recordar-me el que hem viscut, cinquanta anys després, els exiliats del procés. Ara n’hi haurà que em retrauran que les situacions no són en cap cas comparables (i és cert que en bona mesura no ho són), però sí que vull compartir que els que han expressat al llarg de la història recent de Catalunya el seu menyspreu pel que significa l’exili, fins i tot la seva banalització, haurien d’anar amb una mica més de cura.

M’ensenya la meva nova família del Casal Català de Brussel·les la butlleta d’inscripció a l’entitat tramitada pel mateix Josep Carner un 23 d’abril... I en veure-ho, no puc evitar sentir emoció per allò que, en primera persona, visc des de fa dos anys i mig llargs. Penso en Carner, penso en l’enyorat Narcís Bonet, de qui la seva vídua també compartia aquesta setmana una imatge en què el músic sostenia una fotografia de Josep Carner, amb qui va mantenir certa relació. Casals, Gerhard, Bonet, Carner... Prohoms de la cultura catalana a qui devem tantes coses: memòria, veritat, reconeixement.

Aquest 4 de juny del 2020 no s’han pogut celebrar actes commemoratius de caràcter massiu, ni tan sols participatiu, vinculats al cinquantenari de la mort de Josep Carner. Però a les xarxes s’han escoltat com mai els seus versos, així com també les músiques de Pau Casals i altres melodies d’exili.

Memòria, veritat i reconeixement al príncep dels poetes, a Josep Carner, in memoriam.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)