Opinió

Tribuna republicana

PROGRÉS ÈTIC I MISÈRIA INTEL·LECTUAL

Penso en l’obstinada reinterpretació del passat històric amb criteris morals actuals o en la radicalització de la coacció del políticament correcte
No és l’educació la que ha de proporcionar les eines suficients per saber contextualitzar els fets històrics?

De canvis en el món de l’economia, ara mateix, se’n produeixen molts. Però no sé si tan radicals o tan accelerats com en el pla de les representacions i els imaginaris socials. Ho dic perquè aquestes darreres setmanes estem assistint a la intensificació d’un clima social que no és pas nou, però que de ser relativament marginal està guanyant centralitat. Penso en l’obstinada reinterpretació del passat històric amb criteris morals actuals, en les dures restriccions a la llibertat d’expressió o en la radicalització de la coacció del políticament correcte.

En primer lloc, hem vist les envestides a estàtues de tota mena de personatges històrics. De Colom a Churchill, passant per pares fundadors de la nació nord-americana com ara Jefferson, d’esclavistes reconeguts i de “colonitzadors” com ara el frare mallorquí Serra. A tots, se’ls apliquen uns criteris morals i polítics actuals que assenyalen avenços importants en la consciència a favor dels drets de les persones i dels pobles. Ara bé, aquesta mirada retrospectiva –que, per cert, exclou sectàriament altres noms igualment “culpables”– suposa sotmetre’ls a un judici, si no il·legítim, en tot cas reduccionista i tan sumari com anacrònic.

Paral·lelament, coneixem casos de greus pressions censores en el terreny de l’opinió. Fa pocs dies ha hagut de plegar el cap d’opinió de The New York Times, James Bennet, per haver permès la publicació d’un article del senador republicà Jim Cotton en què es demanava la intervenció militar per posar fi a les protestes antiracistes. La línia editorial del diari és obertament i massivament contrària a les idees de Cotton, però els Cotton existeixen...

També hem tingut notícia de la revolta d’uns treballadors de l’editorial Hachette que es neguen a participar en la publicació del nou llibre de J.K. Rowling, l’autora de Harry Potter. L’escriptora va fer una piulada sobre un article titulat “Creant un món post-Covid més igualitari per a la gent que menstrua”, en què ironitzava amb el següent comentari: “La gent que menstrua solia tenir un nom”, amb referència, és clar, a les dones. Però la piulada ha estat interpretada com un cas de transfòbia, i no han valgut de res les explicacions de Rowling per aturar les desqualificacions, i fins i tot les de la seva pàgina de fans principal. Cal recordar que aquesta editorial tampoc no va voler publicar les memòries de Woody Allen.

El clima intransigent ha arribat, també, al cinema amb la retirada de films com ara Allò que el vent s’endugué. O fins i tot a imatges comercials clàssiques a les quals s’atribueixen significacions ara inadequades. És el cas del xarop d’arç Aunt Jemima en què la il·lustració de 1889 amb una cara d’una dona negra ara ha estat retirada en el context de les protestes antiracistes. La imatge ha estat interpretada com a expressió de “la nostàlgia per les plantacions del vell sud nord-americà”, i com “una criada devota i submisa que alimenta amb il·lusió els fills dels blancs mentre renuncia a la cura d’ella mateixa”.

No discutiré pas la nova sensibilitat ètica favorable als drets civils dels pobles, ni la sensibilitat antimilitarista, pel dret a desobeir i manifestar-se, i, no cal dir-ho, en contra de tota mena de racisme. I, tanmateix, no entenc que en tots els casos s’hagi de manifestar amb expressions de censura, sovint de caràcter inquisitorial. Hi ha figures històriques que mai no haurien d’haver-se considerat exemplars, ni en els seus dies. Però d’altres són prou complexes per merèixer la comprensió i un judici històric just. Així com hi ha opinions fins i tot blasmables, però s’han de censurar en tots els casos? James Bennet va intentar defensar-se reconeixent que hauria calgut “contextualitzar” l’article del senador Cotton. També s’ha dit que caldria fer-ho en el cas de pel·lícules com ara Allò que el vent s’endugué. Però, no és l’educació la que ha de proporcionar les eines suficients per saber contextualitzar els fets històrics? O també els haurem de retirar dels programes escolars?

Que a una major consciència cívica l’acompanyin una major intransigència amb la llibertat d’expressió i unes ganes desmesurades de censurar allò que no hi encaixi, em sembla un contrasentit. Sembla que es parteix d’una desconfiança profunda en la capacitat de judici del ciutadà. Hauríem d’analitzar les raons profundes d’aquest contrasentit. Però malament si el progrés ètic s’ha de pagar amb misèria intel·lectual.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)