Opinió

La República que bull

DESTRUIR ESTÀTUES

Aquesta mena de vudú transhistòric contra personatges d’abans, desvia i distreu de l’acció contra els responsables actuals

L’onada iconoclasta que arrasa estàtues i monuments arreu obliga a destriar el gra de la palla en aquesta voràgine de puritanisme ètic que pot acabar fent més greu la cura que la malaltia. Es fan pagar els neulers del present a senyors del passat. En una mena de vudú transhistòric es focalitza en els ancestres l’acció que no es gosa fer amb els responsables actuals de les situacions injustes.

El primer error dels iconoclastes és el de la descontextualització històrica, l’anacronisme. Jutjar amb els ulls d’avui situacions, fets i protagonistes del passat. Qüestionar personatges històrics ahistòricament ens obligaria a renunciar en bloc a tot el llegat de la humanitat del segle XXI enrere, o des d’ahir mateix, des dels clàssics grecs corruptors de menors, fins als esclavistes romans i tots els governants dèspotes i opressors consuetudinaris, i fins i tot a canviar-nos els cognoms renegant dels nostres rebesavis transmissors sense excepció, per exemple, de l’heteropatriarcat.

Tota l’herència rebutjable ens cal combatre-la amb ulls d’avui, contra els que avui posen en perill els drets pels quals lluitem. Esmenar allò que avui considerem intolerable és fer progressar la humanitat sempre que evitem oblidar el passat per no condemnar-nos a repetir-lo.

Ens podem preguntar per què, doncs, fa temps que en nom de la memòria democràtica cal retirar per exemple tots els elements del franquisme dels carrers. Iconoclàstia oficial? No: el franquisme, com constatem amargament en àmbits com la política i la justícia, no ha mort. El racisme és un perill actual, també, però no té cap lligam causal amb individus del passat. Cada racisme renova el seu exercici de la injustícia i l’opressió amb noms i cognoms contemporanis. El franquisme, en canvi, forma encara part del nostre present històric sense mutació, directament connectat amb el seu origen. És per això que retirar estàtues de Colom és un anacronisme innocu, mentre que retirar símbols franquistes és un acte radicalment contemporani.

Sigui com sigui, mentre no trobem el to a l’hora de passar comptes amb la història seria recomanable optar pel pragmatisme. Per això sempre he pensat que dedicar espais públics a persones té massa riscos, perquè el temps en pot modificar la consideració i convertir alguns herois d’ahir en malvats d’ara. Tan senzill que és dir-ne rambla del Mig, plaça Rodona i carrer Nou. O monument a la Primavera. Noms massa de poble? D’acord. Però als pobles, on es coneix tothom, saben que sempre és millor dedicar la plaça a un pi que no pas a algú de qui amb el pas del temps es pugui acabar fent llenya.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)