Opinió

A fons

VISCA ELS PADRINS, VISCA LA TERRA LLEIDATANA

Ara, tothom s’atreveix a parlar dels pagesos sense haver trepitjar mai cap tros, sense haver regalimat una gota de suor
El país, la societat, el present i el futur necessita els nostres pagesos. I ells ho fan sense esperar cap reconeixement, que segur que seria merescut

El despertador li sona d’hora, ben d’hora. Sempre. Tots els dies de l’any. De dilluns a diumenge. Faci fred o calor. Plogui o pedregui. Es prepara un bon esmorzar en què no falta una llesca de pa i una mica d’embotit del mondongo. Després, omple una ampolla d’aigua, l’embolcalla amb unes pàgines del diari d’ahir i cap a treballar. Cada dia té feina, mai se l’acaba. Al padrí sempre li he vist repetir unes rutines. Com ara l’estona que llegeix el diari abans de dinar i la migdiada que fa assegut a taula, abans del cafè. Se li tanquen els ulls, recolza el cap damunt dels braços i, durant uns pocs minuts, agafa forces per seguir la jornada. Perquè a la tarda faltarà acabar de regar l’hort, veure si les abelles ja tenen la mel a punt o si tots els camins de les contrades estan ben arrenglerats. Arribarà el vespre, collirà una mata d’enciam per sopar i sucarà unes petites llesques de pa amb mel abans d’asseure’s a taula. Aquelles llesques dolces que els nets, quan érem més menuts, adoràvem. Ens posàvem al seu costat i les anàvem endrapant una darrere l’altra. Només ho aturava la padrina o els pares tot exclamant: “Ja en teniu prou!” Són les llesques més apreciades, preparades amb cura i, sobretot, amb grans dosis d’estima. I així un dia rere un altre. Sempre esperant els diumenges, quan arriba la visita dels 6 fills i els 17 nets. Una taula llarga ben parada i una tertúlia que s’allarga fins a mitja tarda. És l’únic dia que s’atura unes hores. Perquè treballar ho fa sempre, sense excepcions. El camp és el seu refugi. La terra és la seva font d’energia i subsistència. Són moltes hores invertides que el fan somriure els anys de bona collita. Però el pagesos saben, més bé que ningú, que sembrar no sempre vol dir collir. De vegades, cau aquella pedregada amb mala baba i llença barranc avall la feina de mesos.

El padrí, com tots els nostres pagesos, són els herois d’una cadena invisible que han fet seu un emblema imbatible: quan caus, t’has de tornar a aixecar. Any rere any, collita darrere collita. Perquè no hi ha cap altra sortida. Perquè vivim del que sembrem i del que arrepleguem dels nostres camps. Ara, es parla de productes quilòmetre zero, de consum de proximitat. I tant! Però el padrí sempre ho ha fet així. Sempre. Generació rere generació. Perquè potser algú, amb una mirada que segur que pateix miopia, ara sembla que ha descobert que Catalunya és un país de pagesos, treballadors incansables, lluitadors infatigables. Persones que han fet de la seva vida un ofici imprescindible per existir, construir, aprendre, sentir i viure. I sabeu què passa? Doncs que ara tothom s’atreveix a parlar dels pagesos sense haver trepitjar mai cap tros, sense haver regalimat una gota de suor, sense conèixer una realitat tan tangible com sensible. Perquè ells, com a éssers vulnerables, pateixen ara unes crítiques immerescudes que m’encenen. Sí, perquè sóc neta de pagès, filla de pagès i germana de pagès. Perquè el padrí ha ensenyat els valors de la constància i perseverança al pare, perquè el pare ho transmet al germà que, després d’estudiar, ha pres l’arriscada i atzarosa decisió de seguir fent créixer l’explotació familiar.

Perquè els entrebancs venen sols, diu el padrí, però el país, la societat, el present i el futur necessita els nostres pagesos. I ells ho fan sense esperar cap reconeixement, que segur que seria merescut, sense cap altra voluntat que seguir conreant. I sí, ho fan des de ponent, des de la Terra Ferma, des de l’oest de Catalunya, des de les comarques de Lleida. Un territori que, per a alguns, sembla llunyà. Potser perquè no coneixen que el reequilibri territorial, econòmic i social és el futur del país. Que el sector primari ha estat sempre el millor rebost, una conserva que necessitem per seguir. Perquè sense cultius ni pagesos, tot s’atura. Tot comença i acaba a la terra. Ho deia Màrius Torres: “Pàtria, guarda’ns: la terra no sabrà mai mentir.” La terra, malgrat totes les adversitats, sempre reneix i alimenta.

I sort n’hem tingut, padrí, del mestratge i camí recorregut. I no en tinguis cap dubte, no deixarem que ningú trepitgi les durícies que us heu fet pencant de sol a sol. Que de mentides el món en va ple, però la veritat sempre brolla.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)