Opinió

Des de Brussel·les

EL VOSTRE MOMENT

S’ha parlat sovint dels símbols com a porta d’entrada en una societat, en un col·lectiu i, sens dubte, la cultura associativa i popular és un canal eficaç d’accés a la realitat catalana del segle XXI

Els companys de l’entitat Colles Sardanistes de les Comarques Gironines, amb seu a Figueres, m’informen d’una modificació rellevant inclosa en el seus estatuts. Concretament fa referència al punt 5è (article 2), sobre els objectius de l’associació: “Col·laborar i donar suport a tot tipus d’iniciatives que promoguin democràticament, i d’acord amb els drets civils i polítics establerts per les declaracions de les Nacions Unides, la creació d’un estat català, social, democràtic i independent.”

Només puc agrair-los i felicitar-los per aquesta iniciativa de suport a la creació d’un estat propi i posar en valor el seu lideratge en la matèria que em serveix per parlar d’un debat molt viu en diverses entitats culturals (molt principalment de cultura popular) que entenen la seva participació en la vida associativa com un compromís cívic no només amb la ciutadania, sinó amb la cultura i la llengua catalanes. D’aquí que la cristal·lització d’aquesta modificació estatutària en el cas dels sardanistes de Girona estic segur (i desitjo) que trobarà la seva rèplica en moltes altres entitats del país.

Tot plegat em recorda que el sardanisme ha estat clau en moments determinants de la nostra història recent. Quan vaig ser nomenat conseller de Cultura, alguns opinadors maldestres (i sobretot ignorants per voler-me atacar amb aquesta qüestió) van insistir a treure a la palestra el meu passat com a sardanista, principalment com a ballador, tot i que el meu entorn més proper sap que aquests darrers anys he trobat temps d’on no n’hi havia per familiaritzar-me amb la morfologia de la tenora, sense massa èxit, ja us ho avanço. En tot cas, hi insisteixo, em veig amb la necessitat de recordar el rol de les entitats sardanistes, sobretot durant la dictadura franquista, com a petits oasis on la llengua i la cultura catalanes s’expressaven d’una manera feliç i profunda, amb convicció, sense cotilles. Les persones sardanistes han estat cabdals i ho són encara avui, i el seu exemple acompanya el del moviment associatiu a Catalunya, que ha resultat especialment actiu, imprescindible diria jo, a l’hora d’explicar què hem estat capaços de fer col·lectivament aquests darrers anys.

Us escric la setmana en què s’han acomplert els 1.000 dies d’ençà de l’empresonament dels Jordis, una setmana que la casualitat ha volgut que coincidís amb l’atorgament del tercer grau als presos polítics; ara veurem quan i com ho respectarà la Justícia. Al llarg d’aquesta setmana hi ha una frase que, per mi, ens transcendeix: l’Estat espanyol no decidirà mai qui és el president de la nostra entitat, deia el desè president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart. Doncs això és el que han de tenir clar les 60.000 associacions registrades a Catalunya, aquesta és la veritable força de les assemblees de les entitats: són sobiranes i molt independents per decidir i posicionar-se de cara al nou país. I és precisament ara, quan arriba aquest règim de presumpte semillibertat, que també vull recordar les imatges de centenars de persones, milers en ocasions, a l’exterior de les presons fent un autèntic acompanyament als presos polítics. I qui era tota aquesta gent anònima? Doncs, en molts casos, gent amb esperit associatiu, amb hàbit i tradició de col·laboració, persones que estimen el país i la seva gent i que, en la majoria de casos, han forjat aquesta estima a partir de la vivència cultural i cívica.

S’ha parlat sovint dels símbols com a porta d’entrada en una societat, en un col·lectiu i, sens dubte, la cultura associativa i popular és un canal eficaç d’accés a la realitat catalana del segle XXI, que integra persones molt diverses i que és, per calidoscòpica, rica i canviant.

En un context com l’actual, amb tants i tants reptes al damunt de la taula, amb tantes i tantes incerteses, pressions de tot tipus (sanitàries, econòmiques, polítiques...), us convido a repensar el vostre compromís tant individual com, principalment, col·lectiu amb la cultura del nostre país. Un compromís que potser molts de vosaltres no enteneu com a militància, però que, al meu entendre, sí l’és, com evidencien els companys que han donat peu a l’article d’avui. Per què fem les coses? Per què ens associem? Per què compartim projecte cultural? En paraules de Josep Anselm Clavé: “Associeu-vos i sereu forts; instruïu-vos i sereu lliures; estimeu-vos i sereu feliços.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)