Opinió

LA PARÒDIA D’UN ESTAT DE DRET

El procés independentista s’ha convertit, d’ençà que va començar a transitar, en el repte més complex que ha hagut d’assumir l’Estat espanyol els darrers dos segles. No sabem com hauria reaccionat qualsevol altre estat en unes circumstàncies semblants i es fa difícil emmirallar-se o prendre com a model qualsevol altre territori del món. Però el que sabem del cert és que els governs espanyols de torn, des del PP encapçalat per Mariano Rajoy fins al del PSOE de Pedro Sánchez, amb o sense els podemites, han portat les coses al límit, amb una incapacitat manifesta per a la negociació política i una utilització barroera dels instruments de l’Estat, des dels permisos penitenciaris fins a l’aplicació del 155. Com és prou sabut, el toc de corneta va donar-lo el cap de l’Estat, Felip VI, en aquell discurs televisat dos dies després del referèndum, quan va expressar el seu compromís “com a rei, amb la unitat i la permanència d’Espanya”. Ja feia temps que l’Estat es preparava i que alguns dels aparells, situats a les clavegueres, actuaven disfressats de policia patriòtica, però aquell missatge va mobilitzar milers de funcionaris, des de l’uixer que controla l’entrada del Museo Nacional de Antropología fins al darrer dels magistrats que s’asseuen al Tribunal Suprem.

En tot cas, més enllà de l’escassa pulcritud democràtica de bona part de les respostes, si girem la vista enrere ens adonarem que hi ha múltiples exemples que posen de manifest que cada vegada que els governs espanyols de torn han hagut de fer front a qualsevol repte plantejat per la societat catalana han dut les coses al límit, ja fos mobilitzant l’exèrcit o alterant les regles de joc democràtic. No tenen res més o no saben fer res més. Els en posaré dos exemples. A principi del 1906, quan començava a gestar-se el moviment de la Solidaritat Catalana, el govern liberal de Segismundo Moret va suspendre sense manies les garanties constitucionals i va deixar en mans de l’exèrcit els delictes contra la integritat de la pàtria i el menyspreu a qualsevol símbol estatal. Una reacció semblant es va produir després de la revolta del 6 d’octubre del 1934, quan el govern d’Alejandro Lerroux es va saltar la Constitució, va suspendre l’autonomia i va ocupar militarment el Parlament, que ni tan sols s’havia reunit per parlar del tema. Els en podria posar molts altres exemples, però tots ens conduirien a la mateixa conclusió, a un Estat que s’ha convertit, cada vegada que l’han posat a prova, en una paròdia de si mateix.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)