Opinió

Cartes des del cor d’Europa

FI DE SÈRIE

La llista de victòries judicials ja comença a ser llarga i no ha parat de créixer durant aquests quasi tres anys
La farsa judicial se’ls està desfent, a aquells que la van idear i dissenyar, com un castell de sorra sota les onades

Durant quasi dos anys, des d’aquestes mateixes pàgines, he anat enviant aquestes “Cartes des del cor d’Europa” que alguns de vosaltres heu anat seguint de manera pacient i fidel. Es tractava no tant d’explicar el procés polític de Catalunya cap a la independència, sinó d’analitzar-lo a la llum de la perspectiva de la Unió Europea. La majoria d’articles, per tant, parlen alhora d’aquestes dues realitats: la catalana i l’europea. I es tractava també de sortir del mer examen de la conjuntura, de la reflexió motivada pels fets del moment, per obrir una reflexió una mica més general, que intentés aprofitar tot allò que ciències socials com la història, la sociologia i la ciència política ens poden aportar per entendre millor el cas català.

Aquest va ser el fil conductor de les trenta primeres cartes, que era l’extensió que inicialment estava previst que tingués aquesta sèrie. Tanmateix, en el moment d’enviar la trentena –que havia de ser la final– un fet inesperat va trastocar els plans del món sencer: la irrupció del coronavirus i la dramàtica i cruel pandèmia que ha comportat. L’abrupta i profunda convulsió econòmica i el trasbals social que se n’han derivat eren motius més que suficients per no fer aleshores aquest article final. En aquell context, em va semblar que podia ser útil afegir algunes reflexions noves al pla inicial, intentant extreure algunes lliçons sobre la manera de reaccionar davant d’aquesta crisi alhora sanitària, econòmica i social i, sobretot, sobre el desafiament que ha suposat per a la Unió Europea. La nostra posició al Parlament Europeu és, en aquest sentit, una atalaia privilegiada des de la qual participar en l’intens debat que el descomunal i inesperat repte polític que està suposant aquesta crisi ha provocat a les institucions de Brussel·les i al conjunt dels governs europeus. D’aquest fet parteix la voluntat d’aprofitar aquestes cartes per obrir una finestra des de la qual poder escoltar i fer entendre les veus principals de la discussió europea. Aquesta ha estat, doncs, la intenció i la justificació dels deu darrers articles.

Feina feta. Amb aquesta carta arriba, ara sí, el final de la sèrie. I arriba en un moment especialment esperançador per al combat dels membres del govern a l’exili per la nostra llibertat, per la dels presos polítics i per la del país sencer. Com ha escrit la consellera Clara Ponsatí recentment, “vam marxar a l’exili per desmuntar la farsa judicial construïda només per liquidar l’independentisme i ho estem aconseguint”. La sentència del 7 d’agost al tribunal de primera instància de Brussel·les descartant l’extradició del conseller Puig ha estat el cop més dur que han rebut fins ara les pretensions espanyoles de resoldre el conflicte català per mitjà de la judicialització, que no és res més que una versió una mica més sofisticada de la repressió pura i dura que han practicat sempre els règims autoritaris. El jutge belga ha dit clarament allò que prèviament ja havia dit el Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària (GTDA) de les Nacions Unides: el Tribunal Suprem no és competent per jutjar els fets de l’octubre del 2017. No és el “jutge natural”, i el dret al jutge natural no és només una mera qüestió formal, un assumpte de dret processal: es tracta d’un dret fonamental. De fet, es tracta de l’única qüestió de dret processal que forma part de la Carta dels Drets Humans de les Nacions Unides.

Aquesta sentència desmunta per la base la persecució penal a què estem sent sotmesos els responsables del referèndum de l’1-O: no ens està jutjant el jutge que tenia dret a fer-ho i, a partir d’aquí, tot el que ha vingut després es desploma com un castell de cartes, perquè està mancat de tota legitimitat i tota legalitat. En realitat, aquesta és només una de les quatre trampes greus que hi ha en l’origen del procés penal. Aquells dies de finals d’octubre i principis de novembre tot va passar molt ràpid, els moments van ser viscuts molt traumàticament per una bona part del país i a la memòria els records de com es va activar la repressió judicial deuen estar apilats de manera confusa. Refresquem-los. La primera trampa la va fer el govern espanyol: aprovar a correcuita el 155 amb l’objectiu, entre d’altres, que els membres del govern català perdéssim l’aforament que hagués obligat a posar el nostre judici en mans del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. La segona la va fer el fiscal general de l’Estat, perfectament coordinada amb l’anterior: presentar una querella en què es descrivien com a violents uns fets que mai ho van ser, amb l’objectiu de poder-nos acusar de rebel·lió. És a dir, inventar artificialment i per motivacions polítiques un delicte que mai va existir.

La tercera trampa la va fer l’Audiencia Nacional: considerar que era el tribunal competent per jutjar uns fets que s’havien produït a Catalunya, amb el peregrí argument que, de facto, eren uns fets esdevinguts al conjunt del territori de l’Estat, perquè els seus afectes afectaven el conjunt d’Espanya. Aquesta és la trampa, massa burda, que primer el GTDA i després el jutge belga no s’han volgut empassar. Sense aforament, el nostre cas hauria hagut d’anar a un jutjat d’instrucció ordinari de Barcelona. Calia impedir que ens jutgés el TSJC, però calia impedir també que ho fes un jutjat ordinari de primera instància. Aquí és on la primera trampa i la tercera, en el disseny dels repressors, feien una parella perfecta. La quarta trampa la va fer el Tribunal Suprem: fer servir l’excusa que la presidenta del Parlament, que a més seguia sent diputada, formava part de la causa per arrossegar el conjunt del cas i dels acusats a la seva jurisdicció. (Serà més just el Suprem que l’Audiencia, deien alguns incauts quan es va conèixer aquella decisió.)

No és d’estranyar que amb un historial de trampes tan excels, la cosa hagi acabat petant per algun cantó. Quan vam venir a l’exili ja hi començava a haver proves evidents que l’Estat espanyol estava disposat a fer el que fos, i la seva justícia a cometre tantes injustícies com fos necessari, per tal d’exterminar el lideratge del moviment independentista i així –deurien pensar ells– posar fi a aquest moviment. Davant d’això, què millor que confrontar aquest abús descarat del dret penal i del dret processal amb la justícia europea? I fer-ho des del primer moment. Perquè encara que Espanya no sigui un estat de dret, això no vol dir que no existeixin: Bèlgica, Alemanya, Escòcia, Suïssa han demostrat que sí que ho són. L’estratègia de l’exili va estar guiada, en el primer moment, per aquesta convicció: no hi ha millor manera de combatre la repressió, resistir i crear les condicions per tornar a passar a l’ofensiva el més ràpidament possible que encarant els jutge espanyols –que s’erigien en ariets d’aquesta deriva repressiva– amb els jutges europeus. I a fe que aquesta convicció s’ha demostrat encertada a mesura que han anat passant els mesos.

La llista de victòries judicials ja comença a ser llarga i no ha parat de créixer durant aquests quasi tres anys: el desembre del 2017, Llarena va retirar la primera euroordre, una setmana abans que el jutge belga emetés la seva sentència, pres pel pànic que pogués ser rebutjada; l’abril del 2018, la segona euroordre va ser rebutjada a Bèlgica per una qüestió de forma –el cèlebre “Bob-Dogi”– que el mateix Llarena no va voler corregir, malgrat haver estat repetidament advertit per part del fiscal belga; el juliol del 2018, va arribar la decisiva sentència de Schleswig-Holstein, que negava que els fets pels quals era reclamat el president Puigdemont poguessin ser constitutius ni de rebel·lió ni de sedició; el juliol del 2019, el GTDA de les Nacions Unides emetia el seu dictamen, en què deixava ben clar que els presos són presos polítics i demanava el seu immediat alliberament; el desembre del 2019, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea reconeixia la condició d’eurodiputat del vicepresident Junqueras, la del president Puigdemont, la meva i, després del Brexit, la de la consellera Ponsatí; ara, l’agost del 2020, la sentència sobre l’euroordre del conseller Puig, que predetermina la sentència sobre la del president Puigdemont i la meva, en cas que finalment el nostre procés d’extradició s’acabi reactivant. Pas mal, com diria un francès. “On ne fait que gagner”, com em va dir un dels advocats belgues quan va conèixer aquesta darrera victòria.

De fet, aquesta llista ni tan sols és exhaustiva. I encara queden decisions molt importants que la justícia europea i internacional haurà de prendre en el futur: falta la sentència sobre la nostra demanda al TJUE en relació amb la nostra condició d’eurodiputats i la nostra immunitat, falten les resolucions dels casos que s’han presentat davant del Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides i falta, sobretot, la gran decisió que serà la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg, quan el procés judicial de l’1-O hagi esgotat la jurisdicció espanyola i els presos polítics puguin presentar allà el seu recurs.

Gràcies a la sentència del 7 d’agost, el Tribunal Suprem es troba al davant d’un dilema diabòlic per als seus interessos: o bé reconeix que no és el tribunal competent, tal com li ha dit el jutge belga, o bé es nega a fer-ho, que és el més probable. No té més opcions. I opti pel que opti, les conseqüències són catastròfiques per als seus objectius. Si reconeix que no és competent està donant als advocats dels presos polítics el millor dels arguments per tal que convencin el TEDH que la sentència de l’1-O ha de ser anul·lada. Renunciar a seguir perseguint els exiliats des del mateix Suprem i passar el cas a un jutge de primera instància és tant com obrir les portes de la presó. Perquè significa que el tribunal sentenciador del cas de l’1-O no tenia el dret a fer-ho i que, per tant, aquella sentència és il·legal. Si no ho reconeix, ja no pot seguir enviant més euroordres davant de la justícia belga i, per tant, un cop l’euroordre contra els tres eurodiputats que ara mateix està suspesa sigui també rebutjada, igual com ho ha estat la del conseller Puig, l’escenari de l’extradició queda definitivament descartat. (Sempre que el tribunal d’apel·lació a Bèlgica no rectifiqui el que va decidir el jutge d’instrucció el 7 d’agost.)

A banda, queda l’impacte que aquesta sentència que determina la falta de competència de Llarena pugui tenir en el suplicatori pendent de ser tramitat i votat al si del Parlament Europeu. Perquè si Llarena no era competent per enviar una euroordre davant de la justícia belga, tampoc ho és per demanar un suplicatori davant del Parlament Europeu. I això, des de fa unes setmanes, els eurodiputats ja no ho poden ignorar. I el TJUE, a Luxemburg, on podria acabar aquest suplicatori en cas que el Parlament l’acabi votant a favor, tampoc.

En resum: la farsa judicial se’ls està desfent, a aquells que la van idear i dissenyar, com un castell de sorra sota les onades. I per tant, la via repressiva comença a perdre tota la seva eficàcia. L’Estat espanyol ho pot seguir ignorant, però ara els fets ja no depenen només d’ell. Els vam dir que amb la deriva repressiva i autoritària no aconseguirien els seus objectius –aturar l’independentisme, anul·lar un moviment social i polític de milions de persones– i els fets ho han confirmat de manera rotunda.

Certament, la injustícia contra desenes i desenes de persones ja ha estat perpetrada, en alguns casos duríssima i radical. A les preses i els presos polítics els dies de llibertat perduts ja no els els tornarà ningú. Als exiliats ningú ens tornarà els dies que no hem pogut passar a les nostres cases, als nostres pobles i ciutats amb la nostra gent. Però tan cert com això és que no ens han vençut, en cap dels sentits possibles: no han aconseguit que el sentiment de venjança, de rancúnia, d’amargor o de frustració s’apoderi de l’ànima de cap ni un de nosaltres. I tampoc han aconseguit que cap de nosaltres renunciem als nostres ideals de llibertat, justícia social i autodeterminació.

Els actors de la política europea més assabentats del conflicte català estan constatant com l’estratègia repressiva de l’Estat espanyol està fent aigües. I, de fet, no se n’estranyen gaire, perquè en la majoria dels casos mai la van acabar d’entendre i menys encara de compartir, encara que en molts moments miressin cap a una altra banda, encara que en massa ocasions practiquessin un silenci còmplice i vergonyant. I no els costa gaire d’imaginar que aquest fracàs de la repressió serà el preludi d’una nova etapa en què l’independentisme tornarà a l’ofensiva. En efecte, si naufraga la persecució judicial cau un element clau de la repressió. I si la repressió es va malbaratant, el moviment de construcció i consecució de la República Catalana pot reprendre la seva marxa amb més força, molta més força encara, fins a acabar el camí. La resistència d’aquest moviment durant els dos darrers anys ha estat clau, sens dubte, per desbaratar la via autoritària. Ara es donen condicions molt millors per tornar a passar a l’ofensiva, democràticament, pacíficament. I culminar el procés.

I culminant el procés, fer un favor a Europa. Perquè com hem repetit tantes vegades des d’aquestes mateixes pàgines –massa i tot, potser– el combat de Catalunya és el combat per la democràcia i per la justícia social. En el conflicte català, sí, es juga l’essència mateixa del projecte europeu: Catalunya és avui una metàfora perfecta de l’ànima política d’Europa. Que a Catalunya hi acabi havent un estat independent en forma de república és la millor manera de rellançar el projecte europeu cap al futur, en aquesta primera meitat del segle XXI, la millor manera de renovar-lo, fent que es retrobi amb els seus valors fundacionals.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)