Opinió

Punts de vista

ELS MORTS DELS ALTRES

El nostre món s’ha fet més petit, més individual, i no acabo de decidir-me si és per por o per mandra

A la bústia de casa va arribar fa uns dies una esquela. Sí, aquell full sobri, en blanc i negre i encapçalat per una gran creu a la banda esquerra que veia sovint quan era petita perquè era l’única manera de fer pública la mort d’algú. Em va sorprendre, potser perquè feia anys que no en veia cap i m’havia acostumat a altres maneres d’informar-me d’un nou difunt en una època en què res queda en l’anonimat per gaire temps. La curiositat em va dur a llegir el nom d’algú que no coneixia i que va acabar a la meva bústia perquè vivia tan sols un carrer més avall que el meu. Era una persona gran, amb costums que molts qualificarien d’antics i desfasats.

Segons sembla, confirmat per un conegut que treballa en una funerària, les esqueles han perdut importància en l’acte social de morir-se, i per això es recomana als familiars que, en cas de voler-ne fer, les limitin a un radi d’un o dos carrers i a pocs exemplars. Aquells que coneixien el difunt ja ho hauran sabut a través d’altres mitjans i aquells que no el coneixien tampoc en faran cap cas.

Tot i això, sé del cert que en alguns municipis propers al meu es pengen unes esqueles de gran format als taulells d’anuncis municipals, tant per informar com en senyal de respecte pel veí o veïna que ha marxat. I això em fa pensar que malgrat que estem immersos en l’era de la comunicació i bombardejats constantment per informacions de tota mena, coneixem ben poc, per no dir gens, la gent que viu a prop nostre. En especial el concepte de veí ha transformat del tot la seva definició. Han passat de ser aquelles persones que compartien confidències, alegries i penes i que eren convidades als casaments i a les celebracions més importants de la família, a ser desconeguts amb qui coincideixes a l’ascensor i que et pregunten si fa gaire que vius al bloc de pisos perquè no et tenen gens vista després de més de vint anys de compartir espais. El nostre món s’ha fet més petit, més individual, i no acabo de decidir-me si és per por, per mandra o per una combinació de les dues coses. Ahir vaig tornar a mirar la bústia. No hi vaig trobar res, però a la resta encara hi havia les esqueles que ningú més havia agafat.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)