EXISTEIX LA INTERSECCIÓ EN L’INDEPENDENTISME?

Per primera vegada des d’aquella Via Catalana del 2013, viurem una Diada totalment descafeïnada. I no especialment per la covid-19, sinó perquè no hi haurà absolutament res a defensar ni cap horitzó proper que pugui engrescar l’independentisme civil. Amb l’independentisme institucional obertament dividit i a les portes d’unes noves eleccions autonòmiques d’entrada intranscendents, amb els presos polítics sentenciats i a les portes també de tenir el tercer president de la Generalitat consecutiu inhabilitat per Espanya, no hi ha cap camí traçat ni cap demostració de força que faci pensar que es viurà una jornada que permeti avançar encara que sigui mínimament.

Aquesta vegada, el règim del 78 no tindrà por de la fotografia de centenars de milers de catalans envaint pacíficament els carrers amb proclames de llibertat que ressonin a totes les cancelleries del món. La pandèmia ho impedirà... però sense covid-19 no seria gaire diferent. Cadascú ha pres un camí divergent i a hores d’ara sembla que no hi ha intersecció possible. ERC s’aferra a la via pactista del diàleg amb Madrid, malgrat que l’Estat insisteix de totes les maneres possibles que no hi ha res a dialogar si es tracta de democràcia i drets nacionals. I no només es nega a dialogar, sinó que utilitza la justícia per castigar encara més els qui van fer possible l’1-O rebentant l’article 100.2, que permetia als presos i preses polítiques treballar fora de la presó unes hores al dia, i revertint també el tercer grau concedit per Institucions Penitenciàries de la Generalitat.

Per la seva banda, JuntsxCat aposta per la confrontació directa amb l’Estat com a mètode per assolir la República. Provocar un conflicte democràtic que obligui els estats de la UE a mullar-se i desencadenar així un procés d’emancipació. Com si

Espanya fos el Regne Unit, i com si Europa no fos un club d’estats i una maquinària econòmica, sinó una unió de pobles i nacions on oneja la bandera dels drets i les llibertats. JuntsxCat –ara sense el PDeCAT, en procés d’autodestrucció accelerada, o el que és el mateix, en procés de convertir-se en una altra UDC– considera que ERC perd el temps intentant seduir el PSOE amb l’ofrena del seu vot per als pressupostos, i ERC està convençuda que enfrontar-se amb l’enemic ara mateix només pot conduir a la derrota. I la CUP? Més propera als postulats puigdemontistes de confrontació i internacionalització, però sense cap proposta alternativa viable per construir la República.

A les portes d’una tardor electoral, la Diada serà només un escenari de precampanya en què probablement volaran els ganivets. Però donades les restriccions de la pandèmia, aquesta vegada els líders dels partits polítics s’evitaran algunes escridassades i les crides a la unitat que s’han sentit d’ençà de l’1-O. Perquè el carrer, malgrat tot, continua tenint clar que només amb unitat s’avançarà. Una evidència que els líders polítics també constaten, perquè només quan han actuat de forma unitària s’han fet passes en ferm, però que a l’hora de la veritat prefereixen obviar per deixar espai al combat d’egos i interessos partidistes.

Comença un nou curs polític autonòmic marcat pels designis de la justícia espanyola. La inhabilitació del president Torra sembla inevitable, però quan falten pocs dies perquè es produeixi, desconeixem si hi haurà o no una resposta unitària i estratègica de tot l’independentisme, o si, com va passar amb la sentència del Suprem l’octubre del 2019, serà només el tret de sortida d’una nova cursa d’enfrontaments per intentar aconseguir l’hegemonia de l’espai polític independentista. Si és així, Madrid es tornarà a fregar les mans. Però aleshores s’haurà de dir la veritat a les urnes i que tothom sàpiga què vota.