Opinió

DIETARI SETMANAL

El voraviu

Què se n’ha fet, dels sulfatadors i les sulfatades? A veure si només era per a la fotografia?
Se sap “grassa i vella”: “Com toca a la meva edat”, i això no ven. Kelly McGillis és feliç com és, i he tornat a estimar-la
Com es pot jugar, mercadejar i politiquejar així amb la llibertat física de les persones?
“Llamp me mati, el sainet madrileny!”, diria l’àvia Neus
Perquè Valls es pugui vantar dels seus èxits, hi ha dos col·laboradors necessaris del sadisme exhibit: Colau i Collboni

Dietari setmanal de Joan Vall Clara amb il·lustracions de Jordi Soler

Divendres. 18. SETEMBRE

Que sulfatin Madrid!

El rei, la Robles i l’Ayuso tindrien fotos ‘chachi piruli’

Què se n’ha fet, dels sulfatadors i les sulfatades? No trobaven una singular gràcia estètica en aquells soldats tots de blanc entrant en formació en un aeroport o un estadi? L’àvia Neus desinfectava el galliner a consciència amb Zotal periòdicament. Com un rellotge. No és estranya la desaparició d’aquelles unitats militars que durant les primeres setmanes deien que eren clau? A veure si només era per a la fotografia? Ara que això de Madrid fa la fila que fa, que no saben com posar-s’hi, que es passen la pilota de l’un a l’altre i que al final han decidit que ja s’hi posaran dilluns, quan tornin de cap de setmana, és el moment de Robles i Felipe. Que mobilitzin tot uniformat disponible i que sulfatin tot Madrid. Jo sí, tu! Ho dic de veritat, de la de debò. No sé si serveix contra el virus, però l’Ayuso, la Robles i el rei tindrien fotos chachi piruli. Disculpin el to per a una pesta que ha provocat els 53.000 morts de més que ja hi ha aquest 2020 sobre la mitjana de mortalitat dels últims quatre anys. Estic molt emprenyat i d’alguna manera m’he de desfogar. Ens tracten d’imbècils amb desimboltura. Heu escoltat el conseller de Justícia desmentint el de Sanitat? Diu que no confinen, que la paraula confinament provoca “zozobra” i que no confinaran. “Limitarem la mobilitat.” Ho va avançar Lambán, el president d’Aragó, al juliol. “La temptació de confinar hi serà, però arruïnaria definitivament aquest país.” Ens estacaran a casa, però no estarem confinats.

Dissabte. 19. SETEMBRE

Estimo Kelly McGillis

I em fa venir urticària el propietari de Netflix

M’apassiona el cinema perquè m’enamoro (i no puc, ni vull, fer res per evitar-ho) d’homes i dones amb qui mai creuaré dues paraules, les infidelitats i traïcions que ens tinguem no generaran dolor, els retrobaments sempre deixaran bon gust de boca i en pots mantenir diversos alhora sense acabar boig com el del bolero. L’any 1985 vaig deixar Jessica Lange –hi estava des del 1981 quan va ser Cora Papadakis a El carter sempre truca dues vegades– per Rachel M’ Lapp, la mestressa de casa amish de L’únic testimoni. Li vaig ser fidel com a la instructora de vol Charlie Blackwood de Top Gun (1986) i l’advocada Kathryn Murphy d’Acusats (1988). Hi vaig trencar el 1990. Julia Roberts va ser Vivian a Pretty woman. Mai m’he pogut treure del cap quan Richard Gere diu al dependent: “A ella. Faci-li més la pilota a ella.” Aquesta setmana Kelly McGillis ha reaparegut a les nostres vides. Li han preguntat si li havia molestat que no comptessin amb ella per a la nova versió de Top Gun i se n’ha fotut. Ni li ha molestat ni li ha estranyat. Se sap “grassa i vella”: “Com toca a la meva edat”, i això no ven. Kelly McGillis és feliç com és, sense impostar, i he tornat a estimar-la. És a l’altre extrem de Reed Hastings, fundador i propietari de Netflix, que promociona el seu llibre Aquí no hay reglas. Té 300 milions de clients i espera tenir-ne 500 milions aviat: “Som un equip competitiu, no una família.” Qualitat a qualsevol preu. Fa venir urticària.

Diumenge. 20. SETEMBRE

Mercadejar al temple

Oferir la “reforma exprés” de la sedició és indecent

L’unionisme emmascarat (civetista, intermediari, equidistant, negociador, pont aeri, tercera via, neoautonomista i moderador) torna a posar esquer a l’ham de la reforma del delicte de sedició que van llançar a l’aigua al gener, tot just després de la investidura. Ara diuen que Sánchez utilitzaria una fórmula “exprés”, de pressa, de pressa. No és pas tan llarg com ens pensàvem, el procediment parlamentari. Es veu que, si volen, en un pim-pam-pum les penes per al tipus de sedició s’han rebaixat a tres anys al Codi Penal i, com que s’apliquen retroactivament, els presos són al carrer. Ho expliquen amb la mateixa barra amb què jo ho escric. Tanta geometria variable i tant teatre barat amb l’equidistància de la dreta i la coalició de la investidura, i ara comencen a tenir nervis pels pressupostos i per la manera d’afrontar unes eleccions catalanes que preveuen (ja ho veurem) per al mes de febrer, i tornen a fer de mercaders del temple. Hi ha dies que veuries molt més pràctic tenir un fuet que els 1.420 caràcters d’aquest article. Quanta indecència i quanta immoralitat! Com es pot jugar, mercadejar i politiquejar així amb la llibertat física de les persones? Creuen realment que les penes del Codi Penal per al tipus delictiu de la sedició estan desfasades i són excessives i injustes? I per què ho van deixar aparcat al gener? Perquè ara ja estaria fet i no podrien intercanviar-ho? Com es pot mercadejar amb material tan sensible?

Dilluns. 21. SETEMBRE

Coixet diu que paga car

No veu el preu que cobren als independentistes

No m’apassiona, però m’agrada el cinema d’Isabel Coixet. És especial! Tampoc m’apassionen, però també m’agraden les declaracions polítiques d’Isabel Coixet. Són delirants! La Premio Nacional de Cinematografía diu que ha pagat un preu exagerat per dir el que pensa. Concretament, pel seu unionisme. O acostuma a comprar low cost, o ves a saber quina és la seva referència de preu exagerat, però fa petar de riure la gent que ha patit tant i tant pel fet de ser al costat del fort i poderós. És una espècie genial en què no hi sabia la Coixet. Pensava que el seu sentit de l’humor estava a l’altura de la seva categoria com a cineasta, però veig que no. És l’humor cínic del que engargalla quotidianament la seva ideologia, com el blat de moro als ànecs, i es queixa si un dia la pessiguen. Res a veure, és clar, l’exagerat preu pagat per la Coixet amb el barat que li ha sortit a Pesarrodona (un nas de pallasso al costat de la Guàrdia Civil) manifestar-se com a regidor que era a l’escola de Sant Joan de Vilatorrada l’1-O. Ha estat jutjat per desobediència greu. Pena que demanen per a ell: dos anys d’inhabilitació i 5.400 euros de multa. Res a veure tampoc, l’exagerat preu pagat per la Coixet amb la repressió que pateix el moviment independentista. Mira, Isabel de l’ànima, com que l’aposta és impossible, em jugo amb tu el que vulguis que si haguessis pensat independentista i ho haguessis dit, avui no series Premio Nacional de Cinematografía. Ja veus com estan els preus!

Dimarts. 22. SETEMBRE

Llamp me mati!

Érem pocs i han parit una trobada Madrid-Madrid

Ni la pandèmia atura el deliri de construcció de l’ Espanya radial i del forat negre que tot ho xucla cap al centre. Dilluns es van veure. Han creat “un espai de col·laboració”. Una trobada setmanal del Madrid de La Moncloa i el Madrid del Sol. Analitzaran junts les evolucions de les ràtios. No expliquen què han fet mentre se’ls disparaven totes. Les prèvies del cap de setmana al Teiatru Reial i als carrers dels barris treballadors ja feien presagiar un festival per a dilluns, i l’han programat en sessió contínua. Amb els millors directors d’escenografia en acció (Iván Redondo i Miguel Ángel Rodríguez), el xovinisme esta garantit. La mateixa Ayuso, de bandera de Madrid, i Sánchez (no cal dir-ho), amb l’espanyola al morrió. Vint-i-quatre banderes de teló de fons. La història és: Espanya és Madrid, Madrid és molt Madrid, tots som Madrid i tots anem a Madrid, i per això Madrid va disparat de contagis. Ja està. Per això Sánchez promet recursos especials per a Madrid, perquè reconeix que necessita un pla especial i li falten recursos. “Llamp me mati, el sainet madrileny!”, diria l’àvia Neus. Quan el president Torra ha recomanat que no hi anéssim per no portar-los més virus ni portar-ne cap aquí, és quan més bé s’han trobat tots. Insolidari. Excloent. Nacionalista. Inhabilitat. Estigmatitzador. Tota la rastellera haguda i per haver. Mentrestant, recomanen als madrilenys que no es moguin i per tornar a muntar l’hospital d’IFEMA busquen voluntaris. Llamp me mati!

Dimecres. 23. SETEMBRE

Amb el PSC, no. O sí

Després de les municipals hi van pactar ERC i JUNTSxCat

No desperta gran interès que Puigdemont o els seus escolanets aclareixin el concepte “confrontació intel·ligent”. En canvi, s’insisteix, en el cas d’ERC, si la victòria per la contemplació que promouen inclou pacte amb el PSC després de les autonòmiques. Marta Rovira ho nega pels descosits, i pot repetir-ho més alt, però no més clar. Bo i així, quan apareix ja li ho tornen a preguntar. I ella hi torna, sac de paciència, i una punta d’emprenyament. “Volem ser alternativa al PSC.” Què vol dir realment alternativa? Hi ha matisos? Si es pregunta amb tanta insistència suposo que és perquè el PSC només va aconseguir governar a la Generalitat per dues vegades quan va comptar amb ERC de crossa principal. Anirà a tornajornals? Entra dins l’alternativa al PSC que ERC sigui pal de paller i el PSC la crossa principal? Durant dècades el PSC ha estat el gran guanyador en les generals i les municipals a l’àrea metropolitana. És a això a què vol ser alternatiu ERC i deixar el govern de la nació en mans de la reordenació postconvergent? Diria que no. De tota manera, per estar curats d’espants hi ha un parell de situacions que no descartaria. Que segons l’aritmètica electoral ERC formi un tercer tripartit. Que segons el moment en què acabem fent les eleccions la puigdemontiana “confrontació intel·ligent” s’acabi semblant tant a “la victòria per la contemplació”, que sigui impossible diferenciar-les. Fins i tot amb el tema PSC!

Dijous. 24. SETEMBRE

Indult i el mal Barrera

Colau i Collboni són col·laboradors necessaris

Manuel Valls es vantava dimecres de dos èxits. D’haver impedit que un independentista sigui alcalde de Barcelona i que li hagin retirat la medalla a Heribert Barrera. Voler convertir l’expresident del Parlament en un il·lustre execrable per xenòfob és sadisme, i més venint de qui al seu moment, quan era primer ministre de França, va tractar com va tractar els gitanos. És sadisme, com és sadisme que anunciïn en seu parlamentària l’inici de la tramitació de l’indult als presos. És la pena de Telenotícies a la inversa. Res és gratuït. Han vist anunciar mai en seu parlamentària o en alguna altra seu la tramitació d’algun indult? N’hi ha molts que més aviat els han tapat tant com han pogut. És pena de Telenotícies com ja ho va ser quan Iceta ho va treure tan extemporàniament que no hi havia hagut ni judici. Venien eleccions, també? O dissenyaven la moció de censura a Rajoy? La premsa caníbal ja titula i comenta com si els presos polítics haguessin sortit de la presó, i sabem que estan pitjor que mai. Fem veure que diem ben ampul·losament que els indultarem o que tramitarem una reforma del Codi Penal i els tractarem de desagraïts si no ens voten els pressupostos. Encén la sang, tanta ignomínia! Tornem a l’inici d’aquest Voraviu i tinguem sempre molt present que perquè Manuel Valls es pugui vantar dels seus èxits, hi ha dos col·laboradors necessaris del sadisme exhibit: Ada Colau i Jaume Collboni.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.