Opinió

La República que bull

ARTICLE DEL DIRECTOR

EL BALCÓ SERÀ SEMPRE NOSTRE

La talaia de la plaça de Sant Jaume no ha estat una plataforma per exhibir el poder, sinó per reivindicar-lo

Els balcons han estat històricament escenaris principals i destacats de la coreografia del poder. Victòries de tots colors i tendències, exhibicions esclatants, celebracions apoteòsiques que han marcat la història de la civilització occidental resten marcades a la retina col·lectiva en forma de fotografia amb un grapat de líders saludant, exhortant, arengant el poble des d’una talaia balustrada amb vistes sobre una multitud en comunió. Aquests espais on s’han congregat moments històrics determinants sovint formen part de la façana d’edificis emblemàtics, palaus, casernes, immobles governamentals o seus de partits. Han estat els arcs de triomf de la contemporaneïtat.

El balcó de Catalunya per antonomàsia és el del Palau de la Generalitat, amb un fet diferencial respecte de la resta. Des de la talaia de la plaça de Sant Jaume, com relata Pere Bosch en un magnífic dossier, no s’hi han vist pràcticament mai actes, tret de comptades excepcions, per exhibir el poder, sinó per reivindicar-lo. Amb les mans repenjades sobre la barana s’hi han proclamat més esperances que no pas certeses i les poques victòries que han estat compartides amb la ciutadania han estat o transitòries, o precàries o només esportives, relacionades amb el circ de la pilota amb què durant dècades hem esbravat les nostres frustracions nacionals imaginant que teníem una armada uniformada de blaugrana.

Des del balcó del Palau s’hi han defenestrat retrats de la monarquia, s’hi han proclamat estats catalans efímers, s’hi han demanat autonomies infructuosament, s’hi han acomiadat soldats que marxaven al front, s’hi han promès estatuts posteriorment escapçats i, finalment, per demostrar que poc és el poder que tenim, s’hi han penjat unes tristes pancartes demanant la llibertat d’expressió i dels presos polítics perquè no tenim els mecanismes executius per alliberar-los del seu segrest. En totes aquestes ocasions, el poder sempre ha estat en una altra banda, la majoria de vegades contra els ocupants del balcó.

En aquest símbol hi tenim concentrada la trajectòria recent de Catalunya, de la Catalunya que la gent ha volgut que fos i que el poder real ha combatut per frustrar. El balcó del Palau de la Generalitat, com a element al·legòric, de moment no ha estat plataforma sinó baluard, no ha fet de podi sinó de trampolí, alguns cops cap al buit, d’altres cap a la duresa de la repressió. Però sempre, sempre, ha estat l’altaveu de la voluntat popular. El balcó serà sempre nostre, fins que ho aconseguim.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)