Opinió

Opinió

L'ANÀLISI DE GONZALO BOYE

Terreny inexplorat

En tots els anys d’exercici professional, mai havia viscut un escenari en què l’execució d’una sentència penal fos notificada abans que la mateixa sentència
Ara correspon al Tribunal Constitucional decidir si crearan un precedent ‘ad hoc’ o si compliran allò que deia l’emèrit abans d’exiliar-se als Emirats Àrabs Units: “La justícia és igual per a tothom”
Els que pensen que el cas quedarà en un calaix del TC fins a nou avís i consumaran el pla de derrocament no han fet una anàlisi clara de la situació
En territori inexplorat no es necessiten mapes, sinó una bona brúixola, un cert sentit de l’orientació i valentia
Si no hi ha recurs efectiu, no cal d’esgotar la via interna i podem anar directament al TEDH
Els que creuen que el Constitucional ens podrà tallar el pas a Europa durant anys no s’adonen que les coses no són així de simples

Si ja és difícil imaginar un escenari polític més complex que l’actual, imaginar-se el jurídic acaba sent aclaparador. Ja fa temps que, en determinades matèries i casos concrets, entrem en territori inexplorat i, per tant, el que s’està fent i resolent dista molt de tenir precedents que ens permetin orientar-nos sobre com hem d’actuar.

El derrocament del president Torra és un clar exemple del que estic dient; d’una banda, hi ha les complexitats polítiques que se m’escapen i, de l’altra, les jurídiques que, en determinats aspectes, no deixen de ser això: territori inexplorat.

En tots els meus anys d’exercici professional mai havia viscut un escenari en què l’execució d’una sentència penal fos notificada abans que la mateixa sentència i això, sens dubte, reflecteix no només el particular interès d’alguns jutges per liquidar el malvat Torra sinó que, a més, ja fa temps que no guarden ni les formes.

Aquesta situació no només és anòmala, sinó que, a més, va privar el mateix president de, per exemple, sol·licitar la correcció d’errors materials en la sentència del Suprem o demanar l’aclariment d’alguns punts de la mateixa sentència.

Posada al descobert una actuació tan irregular, l’excusa peregrina per a aquest comportament va ser que es pretenia evitar que el president s’atrinxerés al Palau i que es negués a acatar la sentència; òbviament, això no és res més que una excusa de mal pagador.

El problema, i aquí hi ha la pròxima trampa, és que pretendran argumentar-ho, com així ja ho anuncien connotats i inoficiosos portaveus de les altes instàncies jurisdiccionals. És a dir, pretendran argumentar al Tribunal Constitucional que no correspon acordar la suspensió cautelar de l’execució de la sentència perquè ja ha estat executada.

Dit més clarament, executen la sentència ràpidament per, d’una banda, privar el president Torra dels seus drets a la justícia cautelar i, de l’altra, retallar les competències exclusives que, en aquesta matèria, té el Tribunal Constitucional.

Òbviament, si el Tribunal Constitucional considera que hi ha raons per admetre a tràmit el recurs d’empara que vam interposar, en menys de 24 hores, aleshores també haurà d’acordar l’esmentada suspensió cautelar i deixar en suspens totes les actuacions judicials i administratives que s’hagin generat a partir de la notificació de la sentència del Suprem.

Actuar d’una altra manera no seria res més que privar de qualsevol efecte el recurs, perquè si s’executa una sentència d’inhabilitació de divuit mesos abans que es resolgui el recurs d’empara corresponent, aleshores aquest recurs no té cap efecte real.

El que no han tingut en compte aquests exegetes del neoconstitucionalisme espanyol és que més enllà dels Pirineus hi ha tot un món que, almenys en matèria de drets fonamentals, és molt més ric i honest que aquest en què ens trobem sumits.

M’explicaré: el requisit per acudir a la justícia del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) és l’esgotament de la via interna, entesa com un recurs efectiu; doncs bé, si se’ns priva de les mesures cautelars sol·licitades, el recurs d’empara deixarà, automàticament, de ser efectiu i, per tant, quedarà expedida la via per anar-nos-en, sense més dilacions, al TEDH.

Sí, som conscients que molts diran: “Uf, quina rucada, això no és així”, un raonament que no és res més que un reflex d’una visió unidimensional del dret i del que aquí hi ha en joc. Quan en el cas de les devolucions en calent vam acudir directament al TEDH, en entendre que a Espanya no existia cap recurs efectiu, l’esmentat tribunal ens va donar la raó i va admetre el recurs… Si no hi ha recurs efectiu, no hi ha necessitat d’esgotar la via interna.

Tots els precedents que hi ha a la seu del Tribunal Constitucional en matèria de mesures cautelars davant inhabilitacions de càrrecs públics en exercici són favorables al nostre plantejament de mesures cautelars, per la qual cosa és al Tribunal Constitucional a qui li correspon establir si crearan un precedent ad hoc o si compliran allò que deia l’emèrit abans d’exiliar-se als Emirats Àrabs Units: “La justícia és igual per a tothom.”

No existeix ni un sol precedent que no avali la nostra posició en matèria de mesures cautelars perquè és de tota lògica la seva concessió; òbviament, sempre hem estat conscients que la lògica jurídica va ser la primera víctima del procés, però en aquest cas el que es juga el Constitucional, no nosaltres, és molt més que el cas del president Torra, es juga el seu lloc com a porta d’accés a la jurisdicció del TEDH.

En aquests tres anys de defensa dels exiliats i de moltes víctimes de la repressió exercida en contra dels catalans, hem demostrat que moltes rutes que es deia que eren impossibles no només no ho eren, sinó que, a més, eren les úniques guanyadores. En aquest cas, passa el mateix: si no hi ha un recurs efectiu no hi ha l’obligació d’esgotar la via interna.

Sí, ja vam demostrar que una OEDE no és un mecanisme automàtic de lliurament, sinó que la mateixa ordre està supeditada al control de legalitat i, especialment, a un exhaustiu control de compliment en matèria de drets fonamentals. Així ho vam provar a Bèlgica, a Alemanya i al Regne Unit quan tothom ens deia que ni teníem raó ni sabíem de què parlàvem.

No és sobrer recordar, perquè ara toca, que també vam demostrar que per exercir com a diputats al Parlament Europeu n’hi havia prou amb obtenir els vots suficients i que no era necessari ni jurar la Constitució espanyola ni passar per Madrid a buscar unes actes que, per cert, com a tals no existeixen.

Com si res de tot això no fos suficient, un cop més acreditem, pel que fa a l’ordre europea de detenció i entrega, que el jutge de l’estat reclamat pot, i deu, comprovar la competència de l’autoritat emissora de l’ordre; això i no una altra cosa és el que es va demostrar amb la sentència del conseller Puig el 7 d’agost passat.

Ara el desafiament no és menor, però com que ens endinsem en un altre territori inexplorat, els que creuen que el Tribunal Constitucional ens podrà tallar el pas a Europa i deixar-nos empantanats durant anys no s’han adonat que les coses no són així de simples, lineals o unidimensionals.

Les raons per les quals el TEDH només entra en joc un cop esgotada la via interna són diverses, però, entre totes en vull destacar dues: 1) concedir als estats signataris la possibilitat de reparar, internament, les vulneracions que s’hagin pogut cometre respecte de drets reconeguts en el conveni, i 2) donar, mitjançant un recurs efectiu, la possibilitat que això succeeixi dins d’un termini raonable. És, entre altres raons, que per això es parla d’una jurisdicció subsidiària.

Doncs bé, en un cas com el del president Torra, si el recurs intern davant del Tribunal Constitucional és privat de qualsevol efectivitat es transforma en un recurs merament declaratiu i això no és el que entenen a Estrasburg per esgotament de la via interna. La via interna necessita, sempre, ser de caràcter efectiu.

En definitiva, els que pensen que al Constitucional enfonsaran el cas, que el deixaran en un calaix fins a nou avís i consumaran el pla de derrocament, és clar i evident que no han fet una anàlisi clara de la situació ni entenen com funciona la justícia “subsidiària” que emana del TEDH.

En territori inexplorat no es necessiten mapes, sinó una bona brúixola, un cert sentit de l’orientació i valentia per endinsar-se en aquells territoris on mai ningú ha entrat… Del que no s’han adonat, perquè viuen immersos en els seus propis relats, és que nosaltres ja vam ser en aquest territori i, aleshores, ja vam saber delinear una ruta que permet anar a Estrasburg directament, quan la via interna no ofereix un recurs efectiu.

En qualsevol cas, som conscients que a molts aquest plantejament els semblarà molt poc ortodox, però, insisteixo, ja l’hem provat, ha funcionat i, com he anat dient, la pilota ara està a la teulada del Constitucional, que és on la setmana que ve hauran de definir si: a) realment és un recurs efectiu, b) volen rentar la roba bruta a casa o c) ens obriran amb aquesta facilitat la via europea, que és on guanyarem una altra vegada.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)