Opinió

Tribuna republicana

EN DEFENSA DE LA BONA VULNERABILITAT

Com és possible que com més segures són les condicions de vida, més vulnerables ens sentim?
El més xocant és demanar-se si la vulnerabilitat no té una cara bona

Cada vegada és més habitual parlar de la vulnerabilitat. Ja no és només la vulnerabilitat davant els desastres naturals o, més recentment, els problemes de seguretat en la protecció de dades. L’extensió en l’ús del terme ho ateny pràcticament tot. No és només la pobresa, sinó que tot i tothom pot ser –i és– vulnerable, tot i tothom pot ser objecte d’amenaça i de veure’s en risc. La malaltia i el fracàs escolar ens fan vulnerables. L’edat, l’ètnia, el gènere o la condició sexual, també. El territori on vivim. L’assetjament dels altres, les violències quotidianes. La manipulació mediàtica. L’economia i la cultura són vulnerables. No cal dir-ho, l’exposició a les xarxes socials ens en fa. En conseqüència, en una o altra mesura, tothom pot ser –i és– víctima d’exclusió social. I, és clar, en la major part dels casos usem l’expressió en un sentit negatiu i, sobretot, per denunciar socialment la vulnerabilitat.

Vulnerar deriva del llatí vulnerare, que significa ‘ferir, però l’ús de les paraules evoluciona en funció dels seus usos socials. Fa uns anys, l’ús del terme vulnerable estava molt delimitat. En sociologia fa pocs anys que s’empra: als meus diccionaris de sociologia ni tan sols apareix. En canvi, avui dia vulnerable apareix amb força en el llenguatge dels mitjans de comunicació, de les organitzacions socials, en la política i en les ciències socials. I tal com s’usen les paraules i les evidències que estableixen, s’acaba conformant la percepció, el sentit i l’experiència de la realitat en què ens movem. I quina és aquesta percepció, sentit i experiència, ara naturalitzada, en relació amb aquesta omnipresència de la vulnerabilitat?

Una manera de respondre-hi és veure quina seria la condició contrària a la vulnerabilitat. Si no és acceptable ser vulnerable, vol dir que allò que cal desitjar i esperar és ser fort, resistent i resilient, poder esquivar el risc i viure segur en un marc d’inclusió social. I això vol dir que esperem viure en un món que cada vegada ens ofereixi més seguretat. El desitjable, doncs, ja no és només la confortabilitat material, sinó un benestar molt lligat a l’equilibri social i a l’estabilitat emocional. Probablement, allò que avui dia sentim com a la més gran amenaça en les nostres vides és la incertesa, i és la incertesa allò que ens fa sentir vulnerables i que combatem amb un punt de desesperació.

Des del meu punt de vista, aquesta accentuació de la vulnerabilitat, conseqüència de la incertesa però també de la correcció política que impedeix dir les coses pel seu nom –pobre, discapacitat, malalt mental...–, planteja algunes qüestions de difícil resposta. La primera de totes és com és possible que com més segures són les condicions de vida, més vulnerables ens sentim. És cert que primer amb la recessió del 2008 i ara amb la covid-19, les actuals generacions han descobert que vivim més a la intempèrie del què pensàvem. Però en termes comparatius, ni en aquests casos tan extrems, mai no hi havia hagut tants recursos materials i humans per encarar els moments d’incertesa.

La segona qüestió és si totes les vulnerabilitats són evitables. És a dir, caldria saber veure que en molt bona part la vulnerabilitat forma part de la nostra condició animal, humana i social. D’una banda, no tot és previsible i no existeix el risc zero sense posar també en risc, posem per cas, la creativitat artística o de progrés científic. I, d’altra banda, quan la vulnerabilitat és un sentiment, una percepció subjectiva, qui en pot establir la mesura, la gravetat i la responsabilitat? La tercera qüestió és sobre si cal protegir totes les vulnerabilitats, i qui ho ha de fer. És l’Estat qui s’ha de convertir en un pare i mare no tan sols protector, sinó sobreprotector? Quin preu s’hauria de pagar per, a través de l’Estat, viure sobreprotegits? Una altra manera de preguntar-ho seria demanar-se si totes les vulnerabilitats defineixen “drets”. Què voldria dir que “tenim dret” a no ser vulnerables? Ho pot establir una Constitució, una llei, un tractat internacional?

Finalment, i el més xocant, és demanar-se si la vulnerabilitat no té una cara bona. Ho diré en les paraules de la doctora en treball social i investigadora nord-americana Brené Brown, tal com ho ha escrit a Daring greatly (‘Ser molt atrevits’) o en conferències amb títols tan suggeridors com El poder de la vulnerabilitat i El preu de ser invulnerables. “La vulnerabilitat tan pot ser bona com dolenta. [...] La vulnerabilitat és al cor de totes les emocions i sentiments. Sentir és ser vulnerable. Creure que la vulnerabilitat és feblesa és creure que tenir sentiments és una feblesa. [...] La vulnerabilitat és on neix l’amor, la pertinença, la joia, el coratge, l’empatia, la transparència i l’autenticitat. Si volem una més gran claredat en els nostres objectius, o una vida més profunda i més espiritualment plena de sentit, la vulnerabilitat és el camí”.

Compte, doncs, perquè en la nostra batalla contra la vulnerabilitat no acabem volent vèncer, també, aquella que ens fa més humans.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)