Opinió

La República que bull

PODRIA SER PITJOR

Mentre ens preocupem, amb tota la raó, pels efectes econòmics de la pandèmia, continuen morint al mar persones que voldrien patir els nostres mals

El verb relativitzar és un dels menys conjugats en aquest període de crisi superposada a la polarització que arrosseguem des de fa uns anys. El resultat és un estat de mala llet permanent en què els problemes petits es fan grossos, els grossos es fan insuportables i tant els uns com els altres ens semblen irresolubles i ens fan enfilar com carbasseres empesos per l’angoixa cada cop més real de no poder portar el plat a taula.

Aquests últims dies han convergit en l’actualitat informativa els maldecaps dels autònoms, la pròrroga de mesures draconianes de contenció de la pandèmia i, aixecant una mica la vista, una nova maregassa de naufragis d’emigrants a la Mediterrània i les costes atlàntiques de les Canàries. Barrejar aquestes notícies en una coctelera moral per acabar concloent que no podem queixar-nos, perquè nosaltres encara rai, seria entre una mica i força demagògic. Les penúries que veiem cada cop més a prop als nostres carrers, en els nostres veïnats, protagonitzades per treballadors sense feina i emprenedors frenats per les restriccions a l’economia, no són cap mal menor. No soc autònom, ni artista, ni tinc cap restaurant, però comparteixo formes similars d’haver d’estrènyer-me el cinturó.

Tanmateix, és molt probable que, quan passi la pandèmia, que tard o d’hora acabarà passant de la mateixa manera que totes les calmes arriben després de totes les tempestes, sorgeixi de la devastació econòmica una recuperació més o menys llarga, més o menys repartida i més o menys reparadora dels danys causats. Més o menys, però hi serà. Mentrestant, aquesta Europa on ara deambulem desorientats com pollastres sense cap continua sent el paradís per a milers de persones la desesperació de les quals no les porta pas a llançar globus de pintura contra les façanes institucionals sinó a embarcar-se en bots cap a una mort gairebé segura fugint d’una desesperació terminal.

Estem emprenyats i tenim tot el dret d’estar-ho. Però el nostre mal és fins a cert punt circumstancial si sabem sortir de la crisi preservant allò que encara fa desitjable el nostre racó de món. Aviat haurem d’anar a votar. Tenim molts arguments per passar comptes, castigar incompetències i exigir responsabilitats. Però si fem un cop d’ull a la història podem constatar que un poble que, en comptes d’acostar-se a les urnes amb il·lusió o si més no amb confiança, va a votar emprenyat, sol acabar elegint alternatives que agreugen les coses. No oblidem que, tal com està el pati, qualsevol alternativa a la present encara és pitjor. Tan trist com cert.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)