Opinió

Tribuna republicana

PARLEN LES ‘LOLITES’

Vanessa Springora relata a ‘El consentiment’ la relació abusiva que va mantenir, als 14 anys, amb l’escriptor Gabriel Matzneff
Al film ‘Mignonnes’, Maïmouna Doucouré deixa clar que l’alternativa al conservadorisme islàmic no és la hipersexualització

“Després de l’alliberament de la moral, també es comença a alliberar la paraula de les víctimes.” L’editora francesa Vanessa Springora conclou així El consentiment (Empúries, traducció de Marta Marfany), llibre en què detalla la relació abusiva que va mantenir, als 14 anys, amb l’escriptor Gabriel Matzneff, de 50.

Lluny del mite masclista de l’adolescent múrria i luxuriosa que sedueix un home madur, Springora mostra la realitat tal com és: la història d’un pederasta que abusa de nenes –les relacions sexuals amb menors d’edat són violacions– i les maltracta psicològicament, amb la complicitat del seu entorn. Des de la mare de Springora, que accepta la relació amb resignació, fins a la indústria cultural, que publica llibres en què Matzneff es vanta de les violacions, passant pels cossos de seguretat que, tot i els advertiments, fan la vista grossa amb l’escriptor.

Malgrat que Springora no s’atreveix a condemnar l’obra literària de Matzneff, la no exoneració dels escrits és una opció plausible si es té en compte que, com mostra el llibre, els seus relats són confessions, i ell s’aprofita de la fama i la indulgència amb què la societat valora els delictes comesos per aquells homes considerats genis per maltractar amb impunitat. Matzneff juga amb la falta d’autoestima de Springora, i el seu desemparament fruit d’una convulsa situació familiar, per atrapar-la. Ho resumeix molt bé Marta Rojals: “L’abusador madur va fent anys, i perfecciona la tècnica, la capacitat de confondre i manipular, mentre que les seues joves víctimes sempre són al mateix estadi, perquè les va renovant.”

La també francesa Maïmouna Doucouré és la directora de la pel·lícula Mignonnes (en castellà, Guapis). Premiada a Sundance i a Berlín, explica la història de l’Amy (Fathia Youssouf), una nena afrofrancesa d’11 anys que viu als suburbis de París. Criada en un ambient religiós conservador i masclista –el seu pare es casa amb una segona dona malgrat l’oposició de la mare–, Amy comença a ballar al grup d’unes amigues de l’escola, on l’equipament i les coreografies estan altament sexualitzats.

El film deixa clar que l’alternativa al conservadorisme islàmic no és la hipersexualització, un desenllaç habitual en les històries que parlen de l’alliberament de l’estereotip de la dona/nena musulmana a les societats occidentals. Fer-ho, ens diu Doucouré, seria acceptar l’objectivació hipersexual com a única via d’emancipació i, en certa manera, donar validesa a les creences socials que han vist les accions de pederastes com Matzneff com a acceptables. La directora afrofrancesa conclou que tant el puritanisme com la hipersexualització són dues reaccions a l’objectivació precoç que pateixen les menors. Per tant, remata, l’única manera de deslliurar-se’n és tractar les nenes com a infants. Sembla que Netflix, plataforma que ofereix la pel·lícula, no en va entendre el missatge. Les imatges amb què promocionava el film sexualitzaven les menors protagonistes. Això va generar una onada d’acusacions d’apologia de la pedofília i de demandes de retirada de la pel·lícula. La directora, Maïmouna Doucouré, va arribar a rebre amenaces de mort i a patir insults.

Malgrat que Netflix es va acabar disculpant, el cas de Mignonnes afegeix un matís a la conclusió de Vanessa Springora. La paraula de les víctimes s’allibera, és cert. Sovint, però, topa amb una societat que o bé s’entesta a seguir perpetuant el mite de la Lolita, com Netflix, o bé defuig d’aprofundir en la comprensió de la realitat exposada per les víctimes, com aquells que van voler retirar la pel·lícula sense haver-la vista. Els dos grups eviten la incomoditat d’haver de reflexionar sobre la nostra responsabilitat en el foment de la cultura de la pederàstia. Tal com va passar, dècades enrere, amb la Lolita original, de qui el mateix autor, Vladímir Nabokov, va dir que era la història d’un ésser pervers. L’adult, no la nena. El temps ha deixat palès que, malgrat excepcions, a ell tampoc ningú el va (voler) escoltar.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)