Opinió

La República que bull

MITGES TINTES

La relaxació de les mesures per fer front a la covid-19 combina la debilitat de l’autonomia en tots els seus vessants

En els pròxims dies tornarem a poder posar els peus en restaurants i centres culturals, primer només la poteta i ja anirem veient com evoluciona una situació en què les autoritats sanitàries han cedit a la pressió molt abans que les dades concloguin que la segona onada de la pandèmia està controlada. Només un dels indicadors de referència, l’índex de contagi, ha baixat fins a un llindar relativament adequat. La pressió assistencial, que és la que converteix en bones o dolentes totes les altres xifres, està lluny del nivell d’estrès que seria convenient per afrontar l’hivern amb prou energies, recursos i prevenció.

En aquesta situació el més senzill seria culpar les autoritats sanitàries. Són el boc expiatori, l’ase dels cops. Per excés o per defecte, sempre ho fan malament a ulls d’una societat en què, lluny de les promeses que la crisi ens faria millors, queda clar que tothom mira per ell i ximple l’últim. El departament que encapçala Alba Vergés i el govern que lidera a empentes (sobretot empentes) i rodolons Pere Aragonès han de trampejar amb les conseqüències dramàtiques del règim autonòmic en la seva més extrema crueltat. Un infrafinançament crònic que manté una societat productiva i pròspera com la catalana en la pell i l’os de l’estat del benestar, una repressió que alimenta l’enfrontament caïnita com sempre passa quan els poderosos apliquen amb fredor impia la clàssica estratègia del divide et impera i, com a colofó, la mala llet creixent d’una població cada cop més desesperada. Mentre duri la pandèmia anirem veient mitges tintes, cops de volant ara amb el peu al pedal del gas, ara frenant bruscament sense airbag, mirant de contemporitzar, d’anar tapant forats, de mitjançar entre tots els interessos, d’aconseguir indignar més o menys tothom per pretendre ingènuament no voler fer emprenyar ningú.

A Catalunya, abans no arribi la vacuna tindrem el diagnòstic de les urnes. El risc és que l’independentisme arribi on el volia conduir, pacient i implacable, l’Estat espanyol. Al trist ball de l’os que va entre el desmobilització abstencionista i la dispersió del vot més motivat a l’estil de La Vida de Brian, tants caps tants barrets. La tempesta perfecta per desactivar el moviment. Tret, és clar, que arribem prou lúcids al 14-F per entendre que el viatge dels últims anys era precisament per evitar que ens passés això: tornar a enfonsar-nos en l’avara povertà di Catalogna que citava Dante a la Divina Comèdia. Fins ara, per anar resistint, teníem el vot, la nostra única força. A partir d’ara, ens arrisquem a no tenir ni això.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)