Opinió

A fons

SENSE NORD, UNA ALTRA VEGADA

Catalunya encara viu en el fotograma del peix al cove, un peix, per cert, que fa anys que és podrit
El bloc independentista torna a estar escapçat, i a Madrid s’ho miren des del sofà

En un gag del Polònia de TV3 sobre els pressupostos generals de l’Estat, el PNB fa pregar a Pedro Sánchez el seu suport. Mentre el polític madrileny truca compulsivament als bascos, aquests celebren amb cava l’èxit competencial i econòmic que el PSOE i Podemos els regalaran a canvi de mantenir les claus de La Moncloa. A l’altra banda, ERC espera nerviosa la trucada del president espanyol per oferir-li el seu sí entusiasta. I què reben els catalans? Un maletí buit. És exactament això: els bascos viuen en un estat de pràctica independència, amb el poder econòmic i totes les competències que desitgen gràcies a la seva capacitat de tenallar el govern de torn de Madrid. Catalunya, per contra, encara viu en el fotograma del peix al cove, un peix, per cert, que fa anys que és podrit. ¿És un fre a la independència, apuntalar un govern espanyol que reprimeix al carrer, empresona els nostres dirigents polítics i socials i malda per laminar el minso autogovern català? Impossible de respondre sense risc d’equivocar-se. ¿És millor estratègia fer caure l’executiu per si per aquelles casualitats de la vida el govern següent acceptés un referèndum i abandonés la via autoritària i repressiva? És difícil argumentar un sí sense fer demagògia.

El que sí que queda molt clar és que fes el que fes l’independentisme a Madrid havia de ser en bloc, exhibint una posició de força que obligués el PSOE –Podemos és un convidat de pedra– a asseure’s a negociar amb aquest bloc i parlar no només de números, que són necessaris per gestionar la pandèmia amb dignitat i pal·liar dèficits històrics en inversions de l’Estat a Catalunya i l’espoli fiscal, sinó de la veritable negociació sobre el conflicte polític català. Es poden aprovar els pressupostos de l’Estat amb arguments d’emergència social i econòmica, naturalment, però també es poden aprovar forçant el PSOE a una negociació política en condicions d’igualtat. Pressupostos per democràcia. No és un mal tracte. Però tant ERC com JuntsxCAT no semblen disposats a forçar res ni a fer veure a Pedro Sánchez que té coses a perdre quan falten menys de tres mesos perquè les dues grans forces de l’independentisme s’enfrontin a les urnes per l’hegemonia d’aquest espai polític.

Aquesta competència electoral, natural i saludable en qualsevol democràcia, és alhora nociva per al país en un dels moments més complexos de la seva història. Impedeix, de facto, qualsevol estratègia conjunta per parar els peus a un estat que, com ha fet al llarg de la seva història, reprimeix la dissidència i obliga a una adhesió forçada. L’enfrontament fratricida entre ERC i el que fins fa poc ha estat CiU i la seva herència només beneficia l’altre front. Està contrastat, i ho saben els dirigents de les dues formacions, que quan el país va unit, en l’àmbit institucional i al carrer, és quan se’n surt i para el cop, però quan alimenta les divisions i posa al davant l’interès partidista, la maquinària espanyola és més agressiva i efectiva.

Ara ja és tard per negociar unitàriament a Madrid amb els pressupostos. El PSOE ja no és dèbil, al contrari, ha sortit reforçat i no té res a perdre i molt a guanyar. Tindrà aprovada la llei més important per a la supervivència d’un executiu i a cost zero. Ni el suport de Bildu el desgastarà, i encara menys, el d’ERC. Per contra, el bloc independentista torna a estar escapçat sense que Madrid hi hagi hagut d’esmerçar cap esforç. La pilota és al seu terrat i s’ho mira des del sofà.

Tot plegat quan, per primera vegada, el CEO dona al bloc independentista (ERC, JuntsxCat, la CUP i el PDeCAT) el 50,8% d’estimació de vot i una forquilla molt àmplia d’entre 70 i 76 escons en les properes eleccions. Mai abans s’havia superat aquesta frontera en una enquesta electoral. Aquesta xifra màgica amb què tant s’omplen la boca els partits, si s’acaba materialitzant, es pot acabar esmicolant en nom de les batalletes partidistes quan toqui parlar de pactes de govern i repartiment de cadires. Perquè al capdavall, sembla que cap partit té una estratègia mínimament viable. Ni independentista ni autonomista.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)