Opinió

Tribuna republicana

LA REVOLUCIÓ CATALANA I LA REFORMA ESPANYOLA

Els partidaris de l’enteniment amb el botxí parlen de l’èxit d’una política realista
Les “reformes” d’ERC, encara que es presentin amb esperit de venedor de cotxes de segona mà, estan per sota les aspiracions de la majoria

Que no és una mica presumptuós o naïf, o totes dues coses al mateix temps, parlar de revolució catalana en un moment en què s’imposa la política reformista, conciliadora, de diàleg fructuós amb l’Estat? Que no té garantida l’estabilitat l’Estat sense moure fitxa a Catalunya? Que no va dir la vicepresidenta Calvo que Catalunya tornava al bon camí? Que no diuen molts que el procés està acabat i que ara toca, un cop més, la política del peix al cove, encara que amagat dins d’un discurs pseudoindependentista?

Els partidaris de l’enteniment amb el botxí parlen de l’èxit d’una política realista, en lloc d’un independentisme màgic (volen dir utòpic). Una política possible, un govern efectiu, reformista, que garanteix el benestar del poble i la modernització de la societat, dins del marc autonòmic. La prova, els avantatges concrets, tangibles, per a Catalunya amb l’aprovació dels pressupostos. I tot això sense perdre de vista l’horitzó de la independència quan arribi el moment.

Els detractors diuen que es tracta d’una claudicació i d’un engany, que l’aprovació dels pressupostos generals de l’Estat (l’habitual espoli de Catalunya inclòs) és a canvi de res o d’una barreja d’engrunes, mentides o semiveritats i promeses tan buides com el cervell dels seus proponents. La política de reformes, a més de ser falsa, perquè no n’hi ha de veritat, ens du a perpetuar la condició colonial de Catalunya i a enfortir l’estabilitat de l’Estat. En la seva ingènua sinceritat, Iglesias diu que aquests pressupostos seran “històrics”. Sens dubte: per a Podemos, ERC i PSOE, tota l’esquerra espanyola, significa l’estabilitat de tres anys més amb cadires i sous públics garantits per fer el que fins ara han fet: res. Històrics no ho sé, però serveixen per pagar la hipoteca.

¿No és una bajanada parlar de revolució al bell mig d’un temps de reformisme triomfant que espera veure’s consagrat el 14-F? Tots els aparells ideològics de l’Estat, totes les institucions, els mitjans de comunicació, els partits polítics, des de Vox fins a ERC, passant per la resta de partits espanyols, l’Església, el sistema educatiu en ple, tota aquesta massa es bolcarà a la campanya en pro de la reforma, de la moderació. També els aparells repressius de l’Estat, les seves clavegueres, les policies, els jutges, els militars, tots en contra de la independència, en contra de la idea mateixa de revolució. I, per descomptat, en contra del president Puigdemont, a qui persegueixen obsessivament com a enemic públic número 1, que es presenta a les eleccions com a personificació d’aquesta revolució que, tanmateix, no hi ha manera d’aturar. S’anuncia com a ruptura; s’anuncia com a confrontació intel·ligent, però és la revolució.

Serveixen o no serveixen, doncs, la reforma, les engrunes, l’efectivitat per aturar la independència i la revolució?

D’ençà de l’origen dels temps la política s’ha mogut dins del triangle, la tríada, revolució, reforma, reacció. Sempre que cal escollir entre tres possibilitats en línia i excloents, la gent benpensant, els ciutadans responsables i moderats, trien la del mig, perquè Aristòtil ja predicava el mitjà com una virtut entre dos pols. El centre, el juste milieu de Montesquieu és la posició més raonable davant el viciós extrem de la revolució i el no menys viciós de la reacció. Però, com que les ideologies i posicions polítiques són canviants, per no dir volàtils, cal estar a l’aguait de per on deriven i de llurs direccions. Les reformes que tracten d’aturar la revolució beneficiarien la reacció si no fos que es giressin en contra i a favor de la revolució. Van ser les reformes de la monarquia les que van encendre la Revolució Francesa, diu Tocqueville, que sabia de què parlava.

En el cas català, les “reformes” d’ERC que, a més, són falses, encara que es presentin amb esperit de venedor de cotxes de segona mà o precisament per això, igual que les “victòries parcials” de Damià Calvet, estan vergonyosament per sota de les aspiracions de la majoria de la població a Catalunya, que vol la independència com més aviat millor. Una majoria decisiva, com ho sap tothom, que es farà sentir el 14-F amb més força encara que la de l’1-O, però en la mateixa direcció i sentit: la independència.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)