Opinió

Punts de vista

DE SEGONA

Ara fa setanta anys, va néixer l’ACNUR per ajudar els europeus després de la Segona Guerra Mundial

Aquest any més que cap altre, amb la crisi de la covid, el percentatge de reassentaments de refugiats ha estat minúscul, ridícul. I hem vist com els camps de refugiats es multipliquen en terra de ningú i, fins i tot, hem estat testimonis de l’aberració extrema amb la instal·lació de tendes de campanya flotants al mar perquè hi malvisquin persones que han hagut de fugir dels seus països d’origen per salvar les seves vides. Persones que es converteixen, de cop i volta, en ciutadans de segona. Els explico això perquè ara fa setanta anys va néixer l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats, l’ACNUR. Era el 14 de desembre del 1950, però no va començar a treballar de debò fins a l’any següent. L’objectiu era ajudar els refugiats europeus que encara no tenien casa a conseqüència de la Segona Guerra Mundial. I el primer que es va fer va ser definir l’estatus de refugiat, d’apàtrida. Amb els anys i amb l’agreujament dels problemes polítics i econòmics arreu del món, la definició ha anat canviant, precisament, per poder-los ajudar com cal. I per això, des del 1969, se’n fa servir una, de definició, més àmplia que inclou les persones que han hagut de deixar els seus països d’origen no només a causa de la persecució arran d’un conflicte bèl·lic, sinó també per culpa d’actes d’agressió exteriors, ocupació, dominació per potències estrangeres o greus pertorbacions de l’ordre públic. L’ACNUR els ofereix un reassentament amb garanties, és a dir, trobar-los un país que els aculli i els atorgui una residència permanent. Els reassentaments d’aquest any que s’acaba han estat mínims. No entraré a donar-los xifres, perquè no té sentit quan parlem de persones. Persones que han nascut en una part del món i a les quals la irresponsabilitat d’uns altres ha fet la vida impossible. Només els volia fer una reflexió sobre aquesta qüestió que ha posat de manifest que quan la solidaritat és més necessària que mai, els països que podrien ser més oberts i acollidors, malgrat les circumstàncies, se n’estan de fer-ho esgrimint l’argument entenedor i irrefutable que primer s’han d’ocupar dels seus propis ciutadans. I després, ja es preocuparan dels refugiats, els ciutadans de segona.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)