Opinió

A fons

EL ‘MANIFEST’ DE SEMPRE

Cap de les quatre propostes d’autogovern promogudes des de Catalunya, el darrer segle, no han estat ateses
Ara han tornat a aparèixer, com sempre, les dues reivindicacions bàsiques, l’amnistia i l’autodeterminació

Els cinquanta anys de la tancada de Montserrat, en el marc del consell de guerra de Burgos contra membres d’ETA, han fet recuperar-ne el Manifest per l’amnistia i l’autodeterminació i constatar-ne la terrible vigència, mig segle després. I quan un text nascut contra una dictadura és vàlid encara en una democràcia vol dir que estem al davant d’un conflicte pendent de resoldre, que les reivindicacions plantejades, inviables sota el jou militar, ho són també a l’ombra de les urnes. De fet, cap de les quatre propostes d’autogovern promogudes des de Catalunya, el darrer segle, no han estat ateses com les havia aprovades el poble de Catalunya, les seves institucions o bé els seus representants als parlaments espanyols. Així, el gener del 1919 la Mancomunitat de Catalunya aprovà un projecte d’Estatut d’Autonomia consensuat per tot el ventall polític i, malgrat que el diputat acordat per defensar-lo a les corts espanyoles va ser Francesc Cambó, la iniciativa catalana per dotar-se d’una estructura bàsica d’autogovern fou rebutjada.

El 2 d’agost del 1931, una majoria aclaparadora del cos electoral aprovà l’avantprojecte d’Estatut d’Autonomia (Núria), que, en el seu bellíssim preàmbul, partia del “dret que té Catalunya, com a poble, a l’autodeterminació”, reconeixent que “la voluntat de Catalunya no resulta expressada del tot en els articles de l’Estatut”. El Principat s’articulava com a “estat autònom”, preveia l’agregació d’altres territoris i la llengua catalana esdevenia “l’oficial a Catalunya”. La desfiguració absoluta del vot popular va ser d’antologia per part de les forces republicanes i d’esquerres, els partits amics, que eren majoria a les corts. La insatisfacció pel migrat marge de maniobra de la Generalitat –i la involució creixent que es vivia tot i haver estat abatuda la monarquia– va provocar que el president Companys proclamés l’Estat Català de la República Federal Espanyola, més enllà del marc legal vigent. Presó i exili és el que van conèixer els membres del seu govern, l’autonomia va ser suspesa i la reivindicació de l’amnistia va ser central i prioritària en les eleccions del 16 de febrer del 1936, que, a Catalunya, va guanyar el Front d’Esquerres i, el Frente Popular, a Espanya, com a conseqüència del qual arribà l’amnistia i Companys recuperà la presidència legítima de la Generalitat.

La Comissió dels Vint, integrada per diputats i senadors catalans a les corts espanyoles, feu un avantprojecte d’Estatut (Sau), que fou aprovat en referèndum i, fetes les retallades habituals, ratificat per les corts generals el 25 d’octubre del 1979. Deu anys després, el 12 de desembre del 1989, el Parlament de Catalunya adoptà per àmplia majoria una resolució en què es feia constar la no renúncia al dret d’autodeterminació de la nació catalana, resolució que vaig tenir l’honor de proposar i de redactar-ne el text i que expressava, novament, la insatisfacció tradicional amb els nivells d’autogovern. Amb el canvi de govern després de vint-i-tres anys, el nou executiu feu un pas institucional i competencial endavant i, el 30 de setembre del 2005, el Parlament aprovà el projecte de llei de nou Estatut d’Autonomia, per 120 vots a favor i 15 en contra. Però corregint i augmentant, fins a límits no assolits abans, la tirada natural a desfigurar l’autogovern, les corts espanyoles i el Tribunal Constitucional liquidaren l’essència de la proposta catalana, fins i tot després d’haver estat sotmesa a referèndum. Com a resposta en el temps, la majoria independentista anà més enllà de la minsa legalitat vigent i, un altre cop, el 2017 president i govern agafaren el camí de l’exili o la presó. I encara som aquí.

Durant la nit del franquisme, els partits que hi lluitaven en contra, des de l’Assemblea de Catalunya, defensaven “l’amnistia general dels presos i exiliats polítics” i el restabliment de la Generalitat “com a via per arribar al ple exercici del dret d’autodeterminació”. Justament, ara, fent memòria de la tancada de prop de tres-cents intel·lectuals, professionals i artistes a Montserrat, han tornat a aparèixer, com sempre, les dues reivindicacions bàsiques, l’amnistia i l’autodeterminació, per fer front a la situació actual. El que ahir es deia, per sortir de l’atzucac dictatorial, continua tenint validesa avui per superar la involució política i les limitacions existents en l’exercici de la democràcia. Em pregunto, però, si, de cara al febrer vinent, es farà bandera de l’amnistia i l’autodeterminació o bé prevaldrà la pruïja de gestionar la Generalitat autònoma. Si és així, d’aquí a cinquanta anys uns altres compatriotes recordaran Montserrat i, en un nou manifest, reivindicaran l’amnistia i l’autodeterminació. Ho confesso: no el signaré pas, jo.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)