Opinió

La República que bull

EL MÓN NO S’ACABA

Els fets del Capitoli són molt greus, però la història recent ens recorda que no són extraordinaris

Tots hem quedat glaçats aquesta setmana no només pels efectes de la meteorologia, sinó també per la contemplació astorada de l’assalt del trumpisme al santuari de la democràcia americana. L’episodi de Washington és un cop dur i una prova de resistència més enllà de les fronteres d’aquell país, sobretot pel que representen els Estats Units en el món lliure. Sí, ja fa anys que hem deixat de mamar-nos el dit i som conscients que a ca l’oncle Sam la salut democràtica i la defensa de les llibertats tenen un immens marge de millora, però si pensem en les grans alternatives com ara la Xina, Rússia i l’Iran, convindrem que en el tauler internacional els americans encara juguen si més no el paper del boig conegut.

L’esdeveniment ha fet revifar amb força opinadors i tertulians mil·lenaristes, catastrofistes i pessimistes en grau divers que, lluny de quedar saciats amb les seves jeremiades arran de la pandèmia, aprofiten l’ocupació del Capitoli per redoblar l’histrionisme anunciant la fi de la civilització occidental, la mort de la democràcia i bla, bla, bla. Són gent amb tendència a la crítica compulsiva i al derrotisme existencial, que basen les seves creences especialment en una oceànica falta de perspectiva històrica que els porta a creure que sempre anem a pitjor i que qualsevol temps passat és preferible. Analistes que obliden que, sense sortir dels EUA, en els últims seixanta anys hi han assassinat un president (JFK), n’han tirotejat un altre (Reagan), n’han destituït un tercer després d’un escàndol monumental (Nixon), han vist com s’ensorraven les Torres Bessones en un atemptat paorós i com un avió s’encastava al totpoderós Pentàgon. Això sense comptar la guerra del Vietnam, les del Golf i un llarg etcètera de conflictes que semblaven conduir-nos a tots plegats a can Pistraus. I això si només pensem en els EUA i oblidem minúcies com la desintegració de l’URSS, la guerra dels Balcans i un llarg etcètera de catàstrofes polítiques que han deixat periòdicament amb l’ai al cor els que tenim prou anys per haver-ho viscut. Tot semblava que no podia ser, que ja ho havíem vist tot, que aquell cop sí que era l’hecatombe. I encara hi som, contemplant astorats una altra cosa que ens semblava impossible.

Sí, el que ha passat aquesta setmana a Washington és molt greu. Gravíssim. Però no és extraordinari, desgraciadament. El camí del món lliure sempre ha estat un sender prim que serpenteja entre precipicis. De tant en tant, un cop de vent polític ens aboca a l’abisme. Hem de ser conscients del risc, però alhora analitzar els fets amb calma, rigor i perspectiva històrica, defugint els judicis basats en la por sistèmica al futur i en la memòria de peix que ens fa veure cada sotrac com l’apocalipsi.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)