Opinió

Vista enrere

MORIR SENSE UN NOM

Es deien Amine i el Mohamed, però bona part dels mitjans ni tan sols esmenten el seu nom i els defineixen com a “indigents” o “persones sense sostre”. L’Amine tenia 19 anys i havia nascut al Marroc, a Casablanca. Feia pocs mesos que havia arribat a Barcelona, on havia muntat un petit campament en un extrem del parc de la Ciutadella, molt a prop del Parlament. El dia abans de morir havia enviat una foto a la seva mare, en què se’l veia amb una corona de flors i un lleu somriure als ulls. No tenia papers i, segons el seu company, bevia molt i prenia Rivotril, un medicament que s’utilitza per evitar les convulsions. En Mohamed, per la seva banda, vivia a Catalunya des de feia molts anys, estava separat i s’havia distanciat de la seva família.

La problemàtica de les persones com l’Amine i en Mohamed acostuma a sortir poc als mitjans, malgrat la magnitud de la tragèdia. La Fundació Arrels calcula que a Barcelona hi ha 4.200 persones sense llar, de les quals 1.239 dormen a carrer. Tots n’hem vist alguna vegada. Però hi passem de llarg o mirem cap a una altra banda. Des de les administracions, s’ha intentat afrontar la qüestió amb múltiples solucions, i les entitats que treballen a peu de carrer reclamen més polítiques integrals, que permetin resoldre el problema d’una vegada. Fa anys que es debat sobre el tema, que es proposen mesures i que es duen a terme accions. Però quan aflora algun cas com el de l’Amine i en Mohamed, que moren al carrer, ens adonem del fracàs de les polítiques públiques. Fa mesos vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar el responsable d’Arrels. Ferran Busquets m’explicava que “és molt trist trobar-se en un enterrament d’una persona sense llar, en què els únics assistens són la gent d’Arrels”. Malauradament, en algun instant de la vida tots hem d’hagut d’assistir a l’enterrament d’algun familiar o amic. Imaginar-se aquest moment de comiat en solitud, sense ningú que plori per tu, que trobi a faltar la teva existència, exemplifica com poques imatges la tragèdia de la solitud. També la de la indiferència col·lectiva, incapaç d’evitar la mort de dues persones que dormen al carrer. Tot un símbol d’una societat deshumanitzada, incapaç de posar noms i cognoms a les realitats incòmodes.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)