Opinió
L'article de Gonzalo Boye
MENTEIXEN
Estic convençut que ni la jutgessa ni l’absent fiscal De Lucas esperaven que declarés, però ho vaig fer perquè ja estic cansat d’aguantar mentides
Tota l’experiència acumulada durant els molts anys que fa que exerceixo com a advocat no serveix per tornar a assumir la condició de processat; no obstant això, dilluns em va tocar acudir a l’Audiencia Nacional per complir amb el que alguns creien que seria un tràmit, el de la declaració indagatòria, que és el moment processal en què la jutgessa d’instrucció no només comunica la interlocutòria de processament, sinó que també indaga si el processat està o no conforme amb els fets continguts en la resolució.
No és un cop fàcil d’assumir, sobretot quan es té l’absoluta convicció que s’és innocent i que s’està sent víctima d’una autèntica cacera de bruixes, a la qual s’ha anat apuntant tothom que veu que pot treure partit de la situació.
Un cop que la jutgessa María Tardón em va exposar els fets, que ella dona com a certs, també amb un caràcter de gairebé definitius, em va preguntar si estava d’acord amb la interlocutòria de processament.
La meva resposta va ser una altra pregunta: amb quina de les interlocutòries? La notificada als mitjans de comunicació el 18 de desembre o la que se’m va notificar el 28 de desembre? No era un joc de paraules, sinó una realitat, ja que primer hi va haver una resolució notificada als mitjans i després una de diferent que és la que finalment se’m va notificar a mi i a la resta de processats.
Aclarit el tema, i un cop deixat constància que això vulnera el dret a la presumpció d’innocència –el mateix que els va passar amb Lluís Puig a Bèlgica–, vaig procedir a indicar-li que, per descomptat no ho estava i que contestaria a les preguntes dels meus advocats, entre els quals hi havia Francisco Andújar, Isabel Elbal, Josep Costa i Josep Rius.
Estic convençut que ni la jutgessa ni l’absent fiscal De Lucas esperaven que declarés, però ho vaig fer perquè ja estic cansat d’aguantar mentides, insults, insídies i totes les fal·làcies que s’han anat inventant per criminalitzar la meva feina i, de passada, destruir-me professionalment, humanament i econòmicament.
L’acusació se sosté, únicament i exclusivament, a partir del testimoni de dos coprocessats: Manuel Puentes Saavedra i Manuel González Rubio, cada un amb els seus respectius premis per mentir i incriminar-me.
Tot just començar, vaig deixar clar que González Rubio no només no era la “mula” o el “correu humà” que la jutgessa descriu en la interlocutòria de processament i que es va permetre recordar-me aquell matí, sinó que es tracta d’un acabalat empresari que continua gestionant les seves empreses des de la presó; per tant, que mentia quan va fer creure a la jutgessa que era un pobre desgraciat de la vida.
També vaig explicar i acreditar amb proves inqüestionables que González Rubio era client del meu despatx des de feia deu anys. Per tant, que mentia quan va fer creure a la jutgessa que em va conèixer el 2017.
Després li vaig explicar que era fals, i vaig acreditar amb proves irrefutables i que ja constaven al sumari, que González Rubio no havia estat en les reunions que li havia fet creure a la jutgessa…, que no hi havia assistit perquè aquells dies era a l’Amèrica Llatina. Per tant, que mentia.
Com que els atacs venien per les dues bandes, també vaig explicar i acreditar amb proves inqüestionables que mai s’havien produït les reunions entre Puentes Saavedra i Sito Miñanco que tan alegrement li havien fet creure a la jutgessa i que apareixen com una espècie de fets provats en la interlocutòria de processament. Puentes Saavedra, com González Rubio, mentia.
I no només això, ja que també em vaig permetre acreditar, un cop més amb proves inqüestionables, que tampoc s’havien produït les reunions entre Puentes Saavedra i González Rubio al meu despatx, que tots dos descrivien… ves a saber a instàncies de qui. Per tant, i coneixent el premi que han rebut, queda clar que, un cop més, mentien.
Finalment, vaig demostrar, de manera inqüestionable, i a partir de proves que consten al sumari des de l’any 2017, que els diners que van intervenir a González Rubio eren seus i no de Sito Miñanco, com sosté la policia i després van ratificar, previ premi, Puentes Saavedra i González Rubio. Per tant, tots dos menteixen i la tesi policial no és que faci aigües, sinó que no val ni el paper en què està escrita.
No sé quin serà el resultat ni fins on voldran arribar amb aquesta abjecta imputació, però sí que tinc clar el que vaig dir abans d’acabar la meva declaració: “Em defensaré fins al final, no en tinguin cap dubte.”