Opinió

Escala de grisos

140 MILIONS DE DONES MUTILADES

S’ha de convèncer les dones que han passat per l’experiència que alcin la veu, i cada cop n’hi més que ho fan

La primera pregunta que ve al cap és: per què les mares que han passat per una experiència tan traumàtica permeten que les seves filles també hi passin? El 6 de febrer és el Dia Mundial contra la Mutilació Genital Femenina, una pràctica mil·lenària que s’ha practicat en alguns països africans des d’abans del cristianisme i l’islamisme. Encara que les lleis la prohibeixen i va a la baixa, l’Organització Mundial de la Salut calcula que hi ha entre 110 i 140 milions de dones que n’han estat víctimes durant la infantesa, normalment entre els 5 i els 13 anys. La mutilació femenina té diverses variants, algunes d’extremadament cruels, però totes tenen en comú l’extirpació del clítoris. No té a veure amb cap creença religiosa, sinó amb costums i tradicions de la comunitat que passen de mares a filles. Veient les greus conseqüències físiques i psicològiques que té per a les dones, com pot ser que es continuï perpetrant? La resposta segurament és més senzilla del que pensem. Les dones que segueixen la tradició no han conviscut de manera propera amb d’altres que no hagin estat mutilades, i per això estan convençudes que l’extirpació del clítoris és necessària, fins i tot indispensable i saludable. En alguns casos creuen que, si no es du a terme, les nenes no seran fèrtils, o que es posarà en perill la seva vida si es queden embarassades o en el moment del part. A tot això s’hi afegeix la pressió social: les noies no circumcidades no podran trobar marit. Els homes han fet creure que l’operació és necessària per garantir la fidelitat de les esposes. I com que totes les dones passen pel mateix, l’horror es converteix en norma. En aquestes comunitats, l’ablació de clítoris és tan acceptada com per a nosaltres les operacions de cirurgia estètica, les dietes que porten a l’anorèxia o l’esclavatge de les sabates de taló, salvant les evidents distàncies. És cert que la mutilació la pateixen criatures que no poden triar, però la idea de les dones com a objecte i no com a subjecte no ens queda tan lluny. No es pot abordar aquest tema des de la superioritat moral i el simplisme de catalogar la pràctica com una salvatjada que es pot erradicar a còpia de legislació i multes. S’ha de convèncer les dones que han passat per l’experiència que alcin la veu, i afortunadament cada cop n’hi més que ho fan, tant als països africans com als països d’acollida d’immigració. Les campanyes educatives són indispensables, i donar a conèixer aquesta realitat sense caure en l’estigmatització, també. Segons l’OMS, amb els recursos necessaris es podria posar fi a aquest costum atroç en una generació i, de fet, aquest és un dels objectius que es marca per a l’Agenda 2030. El problema és que la pandèmia ho ha trastocat tot, i és probable que s’hagin de retallar els programes de seguiment i rastreig que en l’última dècada han permès salvar més de 200.000 nenes d’aquesta tragèdia.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)