Opinió

Tribuna republicana

GOVERNAR O GUANYAR

Que es pugui exigir a Madrid l’amnistia i un referèndum dependrà dels vots d’aquestes eleccions
Cal una política que abordi la gestió de la complexitat amb honestedat

Davant unes eleccions tan extraordinàries com les del 14-F, és més necessari que mai apel·lar al sentit democràtic de la ciutadania per mobilitzar la màxima participació. La mobilització que cal exercir a Catalunya, per sobre de riscos sanitaris i decepcions polítiques, és la de mantenir un nivell de representació democràtica que defineixi la voluntat popular en una situació marcada per la crisi institucional i la gran ofensiva de les seqüeles del franquisme contra l’independentisme.

En el context europeu, les extradicions pendents de resoldre, les inhabilitacions polítiques –inclosa la del president de la Generalitat–, les presons i la necessitat de mantenir una força vinculant en l’àmbit polític per exigir a Madrid l’amnistia i un referèndum dependran absolutament dels vots individuals que aquestes eleccions posin sobre la taula. Es comptaran vots i el món tindrà un diagnòstic democràtic. La radiografia tindrà un pes determinant en el futur.

Un exemple clar d’aquesta anormalitat democràtica és la resposta judicial d’Espanya a la sentència del TEDH en el cas Otegi: el tornaran a jutjar. O les condemnes contra cantants.

Una part del PSOE està vivint en carn pròpia les dificultats de trobar espais o solucions polítiques, situacions molt subtils i silenciades per l’ofensiva de l’extrema dreta. És difícil posar en valor aquests esforços per l’existència de matisos i de subtilitat en la governança.

Aquest eix és el que podria afavorir grans majories de govern, que donessin una coherència a aquests deu anys de procés, des de la lògica que tot, errors inclosos, hauria de tenir un sentit al servei de l’interès general i de les futures eleccions.

La pluralitat política garantida a la Constitució va ser tombada amb les actuacions judicials que persisteixen i que són una ombra molt allargada de repressió. Aquest fet és el que en l’àmbit democràtic hauria de moure posicions molt definides dels partits polítics que es presenten a les eleccions, perquè com ha dit fa poc l’expolític Xavier Domènech al·ludint al PSC, no es pot fer veure que a Catalunya no ha passat res.

Malauradament, en aquesta campanya, la vulneració de drets fonamentals i el diagnòstic del que representa gestionar una autonomia política en aquest context no estan ocupant els espais de debat necessaris per albirar-ne una sortida. La necessitat de normalització democràtica i el desig de fer veure que tot es resoldrà de manera natural és un miratge, i no podem obviar, ni per dignitat col·lectiva, ni per honestedat històrica, el present episodi de terra cremada contra Catalunya.

La mirada racional, d’eficiència, de capital humà competent no està renyida amb una mirada i posició diàfana contra l’immobilisme.

És interessant el recent llibre del psicoanalista Miquel Bassols Autoritat i autoritarisme, que desgrana la importància del llenguatge del poder i del fet subversiu com a exercici de la identitat individual i col·lectiva. Com molt bé recull, era Josep Pla qui deia: “El fet que hi hagi dins de cada català, naturalment, un subversiu més o menys irònic, fa que la fam d’autoritat sigui a Catalunya latent, constant.”

Quan els partits polítics es posen en marxa per a l’ofensiva electoral, a tots, sense excepció, els mou la voluntat de guanyar, i per això, la gestió de les paraules, els missatges, l’existència de propostes o, en canvi, el joc d’acusacions poden costar un preu molt alt en els resultats.

La gestió dels resultats del proper 14-F també s’hauria de fer amb una mirada llarga, de país que s’ha de recuperar i que ho ha de fer amb força. Els acords són possibles. Recordo que quan vaig formar part del tripartit basc com a directora general de Drogodependències, Ibarretxe i Madrazo van ser capaços de superar recels de partits i es va poder fer possible una governança compartida que va instaurar una cultura política de l’hibridisme, unes accions polítiques avançades i una resposta a la llei de partits del govern Aznar que va significar el Pla Ibarretxe i l’impuls de Bildu gràcies a la determinació d’Otegi.

La política depèn de les persones i de la capacitat de trobar vincles amb denominadors comuns. La condemna fa pocs dies al govern de Macron per no actuar segons els Acords de París, d’ofensiva a la crisi climàtica, és un clar exemple del que hauria de ser el gruix del fet democràtic. És a dir, que l’acció política sigui jutjada per part de la ciutadania i que siguin els tribunals els que posin límits a la deriva del poder, com propugna el “garantisme jurídic” de Ferrajoli.

Cal una política amb menys ressentiment i més sentiments, que abordi la gestió de la complexitat amb honestedat, amb l’obligació de traçar un itinerari de diàleg amb credibilitat. Una política que tingui, com deia Nichi Vendola, aroma de vincle.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)