Des de Brussel·les
NOVA ETAPA, MATEIXES LLUITES
Un altre cop, la setmana de constitució del Parlament és una setmana marcada per les togues
Us escric aquestes ratlles a poques hores d’iniciar una nova etapa per a mi absolutament il·lusionant i que, penso, cal entendre-la com un pas més en el compromís que vaig assumir ja fa molts i molts anys amb la cultura i amb la ciutadania del meu país. De fet, per a mi, recollir l’acta de diputat de Junts al Parlament de Catalunya, malgrat no poder ser-hi presencialment, m’enllaça directament amb aquella primera feina com a tècnic del Departament de Cultura l’any 1991 que s’allargaria fins al 2001.
Més tard, acumulada l’experiència en el sector privat, vaig tornar de nou a la Generalitat, el 2011, com a baula d’una cadena de valor enorme que es vincula a l’àmbit de la cultura popular i tradicional i tenint el darrer i grandíssim honor de poder celebrar l’1 d’octubre com a membre del govern legítim liderat pel 130è president de la Generalitat, Carles Puigdemont, en tant que conseller de Cultura.
El que ha vingut després ho sabem prou bé, i en bona mesura ho hem pogut compartir d’una manera periòdica a través de les pàgines d’aquest setmanari. Amenaça, repressió i exili. I més coses: una vida nova, que suma persones sense oblidar totes aquelles que no han deixat mai de ser-hi. Pèrdues que no es poden compensar i saba nova que et retorna l’alegria. Aprenentatge i vida.
Un altre cop, la setmana de constitució del Parlament és una setmana marcada per les togues i per aquells que les lluen i fan públiques decisions que, no per esperades, resulten menys indignes. Tenim un tercer grau revocat als companys de Lledoners, la sensació de compte enrere en el cas de les nostres companyes empresonades, i la mirada posada a Europa i en l’aixecament del suplicatori als electes Puigdemont, Ponsatí i Comín que ha tensat com pocs recorden la seu de la sobirania europea. Sabíem que s’imposarien les grans famílies (populars, socialistes i liberals). I més després d’assistir a un autèntic assetjament per part de diplomàtics espanyols a parlamentaris sospitosos d’algun tipus de dubte a l’hora de votar a favor o en contra del suplicatori. L’espectacle ha estat lamentable, com també ho és la insistència, quan no directament l’obsessió del jutge Llarena a reactivar les euroordres contra nosaltres.
No obstant això, les escletxes han estat evidents. No soc de maquillar les dades: és evident que el suplicatori ha estat aprovat però és igualment clar que el resultat de la votació perfila una divisió profunda del Parlament Europeu en relació amb la qüestió catalana –com agrada dir-ne als periodistes–. 400 vots a favor, 248 en contra i 45 abstencions. És a dir, un 42% dels eurodiputats no compren el relat que el PP, el PSOE, Cs i Vox tant i tant s’han esforçat a escampar.
L’amic Toni Comín comentava que aquesta és ben bé “una victòria política de l’independentisme català”, una afirmació que contrasta amb la cançoneta de la líder de la diplomàcia espanyola dient que els assumptes dels catalans es resolen a les Espanyes. Tot plegat demostra que hi ha un grandíssim elefant passejant pel menjador de l’Eurocambra que, per molt i molt que els amfitrions vulguin amagar sota l’estora, sobreïx per tot arreu. La imatge, ves, és simpàtica.
El que no fa gràcia sinó que commou, si més no a mi, és escoltar la companya Meritxell Serret comptar els quilòmetres que la separen, encara, de la seva família i que quan llegireu aquestes línies haurà deixat enrere després de tres anys d’exili forçat. Alegria per la Meritxell i per la seva gent, perquè compartirem de nou legislatura i perquè la seva veu serà, espero que com la meva, la veu de les desenes, centenars i milers de persones represaliades a les quals el sistema vol fer muts. La força i les ganes d’exercir com a diputada de la Meritxell són la meva força, és la nostra, és la del govern legítim que no desisteix a reclamar l’amnistia com a única solució possible per resoldre el conflicte polític que ens ocupa.
El mentrestant, en tot aquest camí, és incert però sabem que ens cal no perdre ni un minut més per reactivar, amb lleis, amb iniciatives parlamentàries, escoltant la ciutadania, amb acció política de proximitat, eficaç i valenta, l’economia, la salut, l’educació i la cultura de la ciutadania de la Catalunya del segle XXI. Una Catalunya que persevera a guanyar la seva llibertat com fan els i les amigues de Meridiana Resisteix i de l’Assemblea Nacional Catalana, que continuen cridant a la concentració pacífica a favor dels presos i preses polítiques i exiliats. A totes aquestes persones els dic que ens trobaran al seu costat en la legislatura, la XIII, que tot just comença, perquè si bé s’obre una nova etapa, les lluites que hi compartirem són les mateixes que ens han portat fins aquí. Som deutors de tot allò que hem viscut: siguem-ne dignes.
