Afer europeu, no espanyol

Agradi o no al govern espanyol i als partits del dogmatisme constitucionalista, la qüestió de Catalunya i dels seus polítics presos i exiliats ja no és un afer intern d’Espanya. A tot Europa crida l’atenció que els tres poders espanyols –mai separats i sempre interseccionats–, es facin venir bé l’esperit de les lleis i l’immobilisme postfranquista per privar els dirigents independentistes de la seva llibertat i, fins i tot, dels seus drets com a presos. Que altres dirigents s’exiliïn per posar-se a l’empara del dret europeu i, més específicament, del dels països d’acollida. Que Espanya pressioni oficialment perquè no troben que els tribunals d’aquests països siguin prou independents quan dictaminen que la legislació espanyola no és homologable amb la que ells administren i que aquests exiliats no disposen de prou garanties per ser jutjats a Espanya. Tot això fa feix i, malgrat que s’hagi perdut un suplicatori forçat pels compromisos diplomàtics, el 36% del Parlament Europeu ja ha deixat constància que la lupa europea sobrevola Espanya.