El voraviu

Que bé poder estar assegut a la porta de casa veient passar els cadàvers (polítics) de Cs. Una meravella de setmana, en aquest sentit. Abundosa. Com les batudes de senglars dels darrers anys. Més peces que escopetes. És un goig veure com el bordar dels gossos els treu de les bardisses i els posa a la vista als corriols. S’acaba la plaga. Ja va començar dilluns. La mortalla de Toni Cantó, que ja ho havia sigut d’UPyD, torna a desfilar. Sembla que cap al PP. Hi ha fuites arreu on hi ha res per fugir. Múrcia. El País Valencià. El Congrés dels Diputats. El Senat. El Parlament de Catalunya. L’Assemblea de Madrid. Corren com conills desesperats cap a un altre catau o cap on ni ells mateixos saben. Corren. De fet, he perdut el compte com el deu haver perdut Carrizosa, que ahir treia importància a les baixes i descartava fer un congrés. Que no facin un congrés s’entén bé i sembla intel·ligent. No cal. No fos cas que fossin ell, la Inés i en Bal si triguen gaires dies a convocar-lo. El que toca és una pila funerària, i per a les piles funeràries no calen congressos. Jo els descatalogo com a clau per picar i els escric les penúltimes ratlles (espero). Una necrològica en el moment final no la descarto perquè estic segur que em vindrà bé i no me’n podré estar. Com diu la cançó de Serrat, entre aquests tipus i jo hi ha alguna cosa personal. Ja no hi ha alternativa taronja. Ni xarnera. Merda al gec, diria l’àvia Neus. Ni orquestra, aquest Titànic.

Passen les hores i els dies. El flux d’informació blaugrana torna a exhibir el ritme de frenesí que el caracteritza i els avals a Laporta ja s’han oblidat. El president (fugit Jaume Giró, que era el qui remenava aquestes cireres) no té capacitat per autoavalar-se, ni la junta de la candidatura Estimem el Barça, tampoc. Van haver de sortir de notaries a les tres de la matinada per trobar nous amors amb quartos. Va ser el moment Roures. La bateria mediàtica amiga, que és molta i entregada, ha venut un altre flaix de Roures el Magnífic que molts subconscients ja han arxivat per a l’eternitat, tant si és cert com fals. El comunicat del mateix Roures, l’endemà de l’eufòria, ja no li ha pagat la pena dimensionar-lo a ningú, encara que diu que no ha avalat res personalment. Diu Roures per escrit que ell només ha anat a evitar unes noves eleccions, que no hi té cap més interès, que l’aval és per a una pòlissa que els ha concedit el BS i que és només per uns mesos. Sense concretar quants. Tres mesos? O trenta mesos? No ho sabem i no sembla que interessi gaire a ningú. Uns mesos fins que s’arregli i Laporta deixi d’estar penjat com un fuet, tant si són molts com si són pocs? O uns mesos que seran uns mesos i que si Laporta continua penjat com un fuet ja s’arreglarà? Roures té agafat el president Laporta i, en una data que ells se saben, podrà decidir si colla més per allà on el té agafat o per un altre lloc. Barcelona és així.

Hem obert la comporta, i que sigui el que Déu vulgui, diria l’àvia Neus. I el que Déu voldrà, en aquestes circumstàncies podeu pujar-hi de peus, és que haguem de passar una quarta onada abans de l’estiu, i una cinquena a començaments de la tardor. Ni un sol indicador del seguiment de la pandèmia està avui per sota del mínim recomanable i tots han pujat respecte d’ahir, però les comportes estan obertes. Recomanem, això sí, seny i moviment en bombolla, que no saps quina de les dues coses fa més riure. Se’ns suposa el seny que el que obre la comporta sembla que no té, i maleïda la gràcia que li deu fer, al jovent, moure’s amb la bombolla familiar, que és del que necessiten fugir adolescents i joves. Però comportes obertes per evitar, diuen, que la ciutadania embogeixi enmig de tanta restricció i mirar de salvar la Setmana Santa i després mirar de salvar l’estiu per evitar el tancament definitiu de milers de negocis. Potser d’aquí a l’estiu encara tindrem alguna sorpresa. Miracle. Empelt del Regne Unit. Si poséssim 711.000 dosis en un dia com ells van fer, amb menys de quinze dies hauríem acabat la vacunació necessària per a la immunitat de ramat. Però algú creu que en som capaços per més que habilitem el Camp Nou i la Sagrada Família? El mateix dia de les 711.000 dosis dels britànics en vam posar 1.718 a Catalunya. Tot sembla assenyalar que la quarta no l’evitarem i la cinquena, tampoc. Tant si el govern és nou com vell.

Ho repetiran milers de vegades. Va per llarg, no en dubteu. Ho espremeran com s’esprem tot el que raja clics i audiència. Tota instigadora i proveïdora de les xarxes que es preï d’igualitària i feminista ja s’ha buidat durant el cap de setmana. Ministres, periodistes, politòlogues, actrius, escriptores i càrrecs institucionals haguts i per haver. D’aquesta taronja tothom en vol una monja. La història de Rocío Carrasco i el seu exmarit i pare dels seus dos fills, Antonio David, no és només violència de gènere, que també. No són només maltractaments masclistes, que també. No és només alienació parental, que també. És l’audiència, estúpid, i la podem glorificar! La podem vestir de lluita per la dignitat de la dona! La misèria humana pel negoci més descarnat. Quan la calma torni als cervells ja hi veurem la pornografia més pornografia de la llarga història de Telecinco. Quan la calma torni als cervells ja hi veurem la teleporqueria més teleporqueria del llarg currículum de Paolo Vasile. Però ara ens han enganxat i tots en serem còmplices una temporada. El guàrdia civil, que durant vint-i-cinc anys ha viscut de córrer programes, ara ja ha estat expulsat de Telecinco. Ara és el torn de la filla de la cantant, a qui li queden encara enllaunats cinc capítols més que aniran promocionat en funció de l’evolució de l’audiència. Barat de produir. Llargues hores d’emissió. Tots els mitjans fent d’altaveu. I una pàtina de lluita per la dignitat de les dones.

Vinga donar publicitat i promocionar que s’ha de fer taparada i cordó sanitari a Vox, però si voten en la nostra direcció i els seus vots ens van bé per tancar l’expedient que tenim sobre la taula en aquell moment, benvinguts siguin. Ara i sempre. L’entrada de la llei d’amnistia al Congrés en torna a ser exemple clar. El PSOE, el PP i Vox han tornat a unir els vots a redós de l’informe dels lletrats. Aquesta vegada per negar el debat sobre la llei, que ja ha sigut així liquidada a la mateixa mesa. Fins i tot això ha facilitat a Unidas Podemos votar en contra de la no admissió a tràmit i fer el numeret. “La mesa no es pot convertir en censor previ”, ha dit Jaume Asens, sempre competidor de Rufián per veure qui exhibeix més orgull i dignitat inútils. Quina colla de fariseus! Vox posa i posarà en ridícul, un dia i un altre, els cordons sanitaris. Vox existeix perquè el pensament d’ultradreta i de dreta extrema existeixen, i hauríem de deixar de fer grans manifestos contra Vox que acaben sent fer el ridícul per Vox. Vox posa en evidència tant de posicionament públic en contra perquè a la vida hi ha coses que no es diuen. Es fan. No siguem fariseus. Va renunciar Sánchez als vots de Vox pels fons europeus? Podia? Van renunciar Puigdemont, Comín i Ponsatí als vots lepenistes contra el suplicatori? Podien? Deixem d’enganyar. Deixem d’actuar per a la galeria. Vox forma part del sistema. Preocupem-nos que no creixi. No l’alimentem.

Ho va dir en l’entrevista amb Jordi Évole a finals de febrer a la Sexta i avui ho ha repetit com a testimoni en el judici dels papers de Bárcenas a l’Audiencia Nacional. Aznar només posa la mà al foc per ell. “No sé el que ha fet la resta, ni m’importa. Ni sé el que han fet els meus successors, ni m’interessa.” Que trist que no et fiïs de ningú! Que penós que estiguis sol a la teva bombolla! Que dramàtic que et rellisqui el que hagin fet els teus col·laboradors i amics! Que fort que t’importi un rave el que siguin, facin i potinegin els teus hereus! Amaga molta misèria humana la vida d’algú que, havent arribat a cap d’un estat com l’espanyol, i havent-hi passat vuit anys, no s’hagi trobat ningú per qui posar la mà al foc! Ara entenc aquella cara de hiena que muda a cara de cretí quan es vol fer el graciós. O és a la inversa? És una cara de cretí que muda a cara de hiena quan es vol posar transcendental? Ni per la seva dona, l’exalcaldessa de Madrid, no posaria la mà al foc? I per què no posaria la mà al foc per ningú? Per por del que no sap? O és precisament pel que sap, que no la hi posaria? Ja t’ho regalo, Aznar! Aquell dia amb en Bush, amb les botes sobre la taula, feies sentir una barreja de llàstima i ganes de riure. Després de sentir-te dir dues vegades que no posaries la mà al foc per ningú més que per tu em fas por i pena. Ho he somiat que vas eliminar el servei militar obligatori i que diuen que ets l’únic que vas provar de collar el rei dels espanyols?

De les més habituals de l’àvia Neus i que encara avui escoltem amb certa assiduïtat és la que diu que “els divendres, faves tendres”. Demà podria ser literal. El primer de la primavera 2021, i des del 14-F i el 52% hi havia una certa expectativa. Faves tendres al Palau de la Ciutadella, a més de les que ja fa dies que collim als horts, venem als mercats i portem ofegades a les taules. Des d’avui al matí, que ja sabem que la CUP hi és i sabem com hi és, es podia suposar que ERC i Junts farien prou via, però també es podia suposar que no, i ha estat que no. Com diu aquell, la torrada, si cau, sempre cau pel cantó de la mantega. No serà aquest divendres en primera volta (faves) i ja veurem si serà dimarts en segona (faves i pèsols). Ja no és la CUP qui encalla, com va quedar establert que ho era en el relat oficial de les altres investidures anteriors en què se’ls necessitava. Recorden aquell pesat “Pressing CUP”? Aquesta vegada no cal. Ells eren el marduix, els alls tendres i la menta, i ja són a l’olla disposats a ofegar-se. Però el cistell (ERC) de faves i pèsols que van pujar de l’hort encara és per esclovellar, i la botifarra negra i la cansalada (Junts) encara pengen d’una biga de les golfes, i sembla que fa molta mandra pujar a buscar-les. Si això s’allarga massa no quedarà cap xiulet a les faveres, la rega s’emplenarà de frares, la collita serà acabada, ens les fotrem congelades i tornarem a plantar per Santa Teresa.