Opinió

A fons

LA REPRESSIÓ NO POT SER L’EXCUSA

El 14-F va ser un plebiscit entre dues maneres d’afrontar la repressió
Espanya no és el Regne Unit ni el Canadà, i no serveix el suposat paraigua de la UE

“Qui pensi que podrem resoldre aquest conflicte exercint l’autodeterminació i avançar de forma real cap a la República sense repressió, està absolutament equivocat. La repressió és inevitable, i qui no ho vulgui admetre ha de fer un pas al costat. Encara ens queda un gran camí per recórrer i una gran repressió per sostenir. Hem de convertir la repressió en un enfortiment moral nostre i en una debilitat moral seva.” Qui així s’expressa és el diputat de la CUP Carles Riera, quan, en una entrevista fa uns mesos, li vaig demanar si creia que la repressió era emprada com una excusa per ERC i JuntsxCat per no accelerar l’embat amb l’Estat. Riera feia una anàlisi precisa i clara del conflicte polític, en què un estat autoritari i tota la seva maquinària s’aboca contra una població que pretén exercir la democràcia.

El problema és que qui representa políticament i institucionalment aquesta població es resisteix, de forma generalitzada, a “admetre” que, com diu Riera, no hi haurà república sense repressió. Espanya no és el Regne Unit ni el Canadà. I tampoc no serveix el suposat paraigua de la UE, que havia de parar els cops de porra i havia de defensar les urnes i els drets fonamentals de set milions i mig de ciutadans europeus. Si avui som on som, amb un govern interí sense president i amb unes negociacions entortolligades entre els partits malgrat haver aconseguit una victòria històrica el 14-F és, en bona mesura, pels efectes de la repressió de l’Estat i per la mala gestió d’aquesta repressió per part dels partits. Presos polítics, exiliats i més de 3.000 represaliats: alguns, càrrecs públics; d’altres, ciutadans anònims.

El govern actual no té president perquè Quim Torra va ser inhabilitat per trigar massa a despenjar una pancarta que reclamava llibertat d’expressió i la llibertat dels presos i exiliats. Un fet ridícul a ulls de qualsevol democràcia, però que a Catalunya va servir per trepitjar els vots dels catalans i alhora per dividir l’independentisme, sense una estratègia unitària per afrontar aquesta repressió. I Pere Aragonès no ha estat encara escollit president, malgrat la claríssima majoria absoluta, no tant per les diferències programàtiques entre ERC i JuntsxCat, que encara governen junts i que fins i tot es van presentar conjuntament el 2015, sinó perquè la gestió dels efectes de la repressió ha provocat un distanciament i un enfrontament estratègic entre les dues formacions. De fet, la repressió ha fet que el 14-F acabés sent un plebiscit entre ERC i Junts, entre Puigdemont, exiliat, i Junqueras, empresonat. En definitiva, entre dues maneres d’afrontar la repressió que no haurien de ser excloents sinó complementàries.

La legislatura passada, la majoria de ferides aprofundides a l’independentisme institucional, al govern i al Parlament van ser provocades per la gestió d’aquesta repressió i per com s’havia d’afrontar la relació amb un estat autoritari i repressiu amb el qual s’havia d’intentar resoldre el conflicte. Ferides que encara avui s’arrosseguen i que, de fet, són una de les grans carpetes obertes en la negociació entre ERC, JuntsxCat i la CUP: com s’afronta l’estratègia a Madrid? Quina resposta es donaria en cas que la taula de diàleg amb Madrid no arribés a bon port? El Parlament ha de ser un espai de confrontació democràtica amb l’Estat tant en l’aspecte legal com el simbòlic? La Generalitat ha de ser un òrgan purament administratiu i quedar al marge del combat? I el Consell per la República, quin paper ha de jugar, o el que és el mateix, quina legitimitat s’atorga al president a l’exili, Carles Puigdemont? Són preguntes que es formulen perquè la repressió ha fet estralls, lluny d’haver-se convertit en “un enfortiment moral nostre i en una debilitat moral seva”, com indicava el diputat cupaire.

Si la negociació arriba a bon port, l’acord haurà d’incloure un pla de xoc sobre la repressió, no pas per esquivar-la, cosa que només s’aconseguiria renunciant a la república, sinó per afrontar-la i assumir-la com un cost més per assolir l’objectiu.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)