La República que bull
LA ‘LIDERESSA’ ENS MARCA EL CAMÍ
Aquesta setmana s’han celebrat unes eleccions que s’haurien de saber llegir bé des de Catalunya
La lideressa ha guanyat. Amb més de seixanta diputats. Amb solvència, amb una gestió de la pandèmia molt personal i una proposta política diametralment oposada a la del govern de l’Estat. És una dona amb carisma, que ha sabut posar-se els seus conciutadans a la butxaca, que ha fet un pas endavant decisiu per deixar enrere els lideratges pretèrits del seu partit i per redoblar l’aposta patriòtica, l’orgull de pertànyer a una nació centenària. És el model a seguir. És el model del qual els catalans hauríem d’estar prenent nota des de fa dies, setmanes i mesos en comptes de perdre el temps analitzant les eleccions a la comunitat autònoma de Madrid. Perquè quan parlo de la lideressa m’estic referint a Nicola Sturgeon i quan parlo d’eleccions vull dir les escoceses que es van fer dijous. Una victòria clara obtinguda sense exhibicions de populisme, amb una fórmula estratègica valenta i una gestió eficaç, en què llibertat no és sinònim d’anar a fer whiskies.
Nosaltres, mentrestant, hem passat els dies amb la vista posada a Madrid. A Madrid no se’ns hi ha perdut res, perquè ja ens ho han arrabassat tot. Per més bona voluntat que hi posem, tenim prou evidències que una victòria de la dreta, digueu-ne populista, digueu-ne ultra, digueu-ne extrema, digueu-ne com vulgueu, no posa en risc res del que s’ha aconseguit. No s’ha aconseguit res. Què pot empitjorar que ja no vagi malament? Els presos polítics porten més mesos castigats sota el govern de Sánchez i Iglesias que sota el de Rajoy i Soraya. L’ofensiva judicial amb la claca de la fiscalia i la inquisició del Tribunal de Comptes ha redoblat la repressió mentre el govern més progressista de la història mira cap a un altre costat i hi continuarà mirant si no és que, directament, l’atia.
Guanyi qui guanyi arreu d’Espanya sempre mana la dreta (directament o per la por de l’esquerra de donar-li vots) i sempre dicta el full de ruta el nacionalisme espanyol, que és com dir l’antinacionalisme català. Podem continuar fent seguidisme del marc mental espanyol i analitzar del dret i del revés unes eleccions madrilenyes els resultats de les quals són tan dolents per a Catalunya com ho haurien sigut si hagués guanyat qualsevol altre. Fins i tot l’independentista Canadell ha caigut a la trampa analitzant-ho en clau catalana neoliberal. Mentre Escòcia ens marca el camí, aquí els experts continuen anant a les tertúlies a fer-se canyes mentals. Així ens va.
