Opinió

A fons

VALLMANYA: SALVAR LA MEMÒRIA

La passivitat institucional per salvar “cal Macià” ha fet reaccionar la societat civil
L’edifici acusa la deixadesa que ha patit els darrers anys

El lleidatà Agapit Lamarca i Quintana, diuen, va ser un personatge popular en la seva època, un xic estrafolari i un bon tros excèntric, a qui se li adjudiquen tot de facècies i anècdotes divertides. Arquitecte, enginyer i polític liberal conservador, és l’autor de l’edifici on actualment hi ha ubicada la biblioteca pública de Lleida, així com de la façana de la Paeria que dona al riu Segre. Amb el temps, esdevingué també un hisendat destacat i, per la via matrimonial, heretà la finca de Vallmanya, a Alcarràs (Segrià), antiga propietat del monestir de Poblet, adquirida a principis del segle XIX per la família de naviliers asturians Mier-Chaves, amb la filla dels quals es casà. Segons conta la tradició, la filla d’Agapit, Eugènia Lamarca i de Mier, coneguda familiarment com a Geni, es va enamorar d’un jove miliar del cos d’enginyers, alt i ben plantat, durant una festa organitzada pels comtes de Torregrossa, (el poble de Conxita Mir, Carme Vidal i Marta Vilalta), al carrer de Sant Antoni, 19, de Lleida, on ara hi ha una sabateria i una botiga de roba. L’enamorament va ser mutu, i el militar –de nom Francesc Macià i Llussà– i la Geni es van convertir en marit i muller el 24 de novembre del 1888, en una cerimònia celebrada a la parròquia lleidatana de la Puríssima Sang. Quan l’arquitecte Lamarca va morir, el 1897, Eugènia Lamarca va rebre en herència, a més d’un capital notable, dues cases a la ciutat de Lleida i finques a Vilanova i la Geltrú, així com les propietats paternes a Vallmanya.

És aquí, justament, on hi havia un casalici senyorial del segle XVIII, de factura rectangular, amb planta baixa, pis, golfes i algunes dependències adossades. La família Lamarca hi havia fet llargues estades, i Macià, en amullerar-se amb l’hereva, hi continuà la tradició i convertí l’indret en una mena d’oasi privilegiat per al recés personal, lluny de les incidències de la vida quotidiana, primer com a militar i, després, com a polític. Hi acostumava a passar els estius i també les festes més assenyalades. La vinculació del futur president amb l’indret convertí el casal senyorívol en “cal Macià”, en la terminologia popular. La finca de Vallmanya, gràcies a una intervenció de l’enginyer militar, va ser regada amb l’aigua del canal d’Aragó i Catalunya, ja que Francesc Macià aconseguí que la part baixa de la comarca se’n pogués beneficiar i, d’aquesta manera, modificà en positiu l’evolució dels conreus al Segrià. Com a enginyer, fou també l’autor del dipòsit d’aigua de Puigverd, construït el 1893 i que ha prestat servei al poble, sense problemes, durant un segle. Fet amb formigó armat, va ser la primera obra a emprar aquest material a l’Estat espanyol, tècnica que abans el seu dissenyador ja havia assajat en alguns cups a les Borges Blanques. Durant el franquisme, l’Instituto Nacional de Colonización reduí a 400 hectàrees les 3.500 de què disposava la finca, els nets del matrimoni Macià-Lamarca van acabar venent-se la propietat i, després de vicissituds diverses, va acabar en mans del propietari particular actual.

Avui, l’estat i l’ús del casalici ja no té res a veure amb el que un dia fou i en el que, temps enrere, s’hi feia. L’edifici acusa la deixadesa que ha patit els darrers anys, amb la coberta esfondrada en bona part i la façana clivellada per importants escletxes. La imatge és depriment i la sensació d’abandonament, desoladora, impròpia d’un país que valori com cal els referents arquitectònics propis, les parets singulars de la memòria col·lectiva. La inacció s’ha convertit en abandonament i aquest ha esdevingut, malauradament, negligència. Sent com és un Bé Cultural d’Interès Local i, per tant, de protecció necessària, l’anterior consistori, amb batlle independentista, adquirí el compromís d’una intervenció immediata per tal de salvar Vallmanya, amb l’ajut dels diversos nivells de l’administració catalana. Ara, però, llegeixo que el consistori actual, també amb batlle independentista, es desdiu d’aquell compromís adduint falta de recursos. Soc conscient de la migradesa dels pressupostos dels petits municipis, i Alcarràs voreja els 10.000 habitants i, en conseqüència, no se’n poden sortir sols, però no em puc creure que Ajuntament, Consell Comarcal, Diputació i Generalitat de Catalunya mirin cap a una altra banda i s’espolsin les responsabilitats que els corresponen en aquest assumpte i vagin carregant-se’n els neulers els uns als altres. Qui esperen que se’n faci càrrec i resolgui aquest despropòsit, doncs? Potser la Delegació del govern espanyol a Catalunya quan ja no hi quedi res i hi muntin un Parador Nacional?

La passivitat institucional per fer front a una intervenció urgent, abans que l’immoble no estigui ensorrat del tot, la lentitud exasperant a l’hora d’adoptar decisions executives que en un país com França ja fa anys que s’haurien pres, en una situació així, ha fet reaccionar la societat civil. I entitats de Ponent i persones a tall individual s’han agrupat rere el lema #SalvemCasaVallmanya per tal de posar fi a aquest desori i reconduir la situació quan encara és possible una solució digna, trobada per un poble digne i unes administracions dignes també d’aquest qualificatiu. Es tracta de conservar “cal Macià”, no pas com ara està, sinó tornant-li la solidesa d’altres èpoques, amb un projecte de rehabilitació que salvaguardi els elements essencials de la construcció i, alhora, garanteixi l’ús públic per a noves funcions. Si ens fixem en altres iniciatives vinculades amb la figura de Macià, com ara la casa on va néixer a Vilanova i la Geltrú, l’Espai Macià a les Borges Blanques o la Vil·la Denise a Prats de Molló, el futur del casalici de Vallmanya no pot ser cap altre que la seva museïtzació. Pot i ha de ser un indret magnífic de dinamització cultural i social, no sols de memòria de la història política, sinó també agrària i de l’arquitectura senyorial rural, amb exposicions permanents i d’altres de temporals, seu de jornades sobre aquestes temàtiques, conferències i iniciatives diverses lligades a aquest territori de Ponent, a benefici dels seus habitants, totes les quals poden adquirir també un cert atractiu turístic. Salvar Vallmanya, doncs, és contribuir a salvar una memòria col·lectiva. La nostra.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)