Opinió

Escala de grisos

LA FRONTERA COM A ARMA POLÍTICA

Des del 1988 i fins al 2019 es calcula que han mort intentant travessar l’estret de Gibraltar unes 7.000 persones

En els anys noranta corria la història que moltes famílies marroquines amb parents que havien viatjat clandestinament cap a Espanya revisaven les entranyes de tots els peixos que compraven als pescadors de l’Estret de Gibraltar. Ho feien, segons el rumor, perquè en una ocasió va aparèixer a la panxa d’un peix un anell que va permetre a uns pares confirmar el que ja temien: que el seu fill s’havia ofegat en l’intent. Una història trista que és provable que contingui part de veritat i que il·lustra el drama de les famílies que fugen de la pobresa i de la guerra davant la passivitat de la resta del món.

Utilitzar la frontera com a arma política és una estratègia que el Marroc fa més de tres dècades que utilitza. La primera pastera que es té constància que va naufragar a l’estret de Gibraltar va deixar divuit morts a mig trajecte el desembre del 1988. El primer cos que es va recuperar era el d’un jove de 23 anys de la ciutat de Nador que havia pagat 35.000 pessetes pel viatge. Des de llavors i fins al 2019, es calcula que han mort intentant travessar la frontera sud de l’Estat espanyol prop de 7.000 persones. Sobretot joves, amb somnis i esperances, que simplement buscaven un futur millor per a ells i per a les seves famílies, i que es van acabar convertint en els peons reemplaçables d’un tauler d’escacs on només juguen els poderosos. Vides estroncades pel fet d’haver nascut al costat pobre de la tanca. Les imatges terribles d’aquesta setmana –amb milers de persones arribant nedant o bordejant l’infame espigó d’El Tarajal, i sent rebudes sovint a cops de porra per l’exèrcit espanyol– són el resultat de l’enuig de Mohamed VI pel fet que un líder del Front Polisario hagi estat atès en un hospital de Logronyo. Que el Sàhara Occidental és del Marroc és dogma per al règim marroquí, i qui gosi qüestionar-ho en pagarà les conseqüències. Però aquest conflicte no és l’únic que ha generat crisis migratòries. L’estiu del 2016, també es va relaxar la vigilància fronterera per fer pressió per aconseguir un acord comercial amb la Unió Europea per als productes marroquins. “Qualsevol impediment a l’aplicació d’aquest acord és un risc real de represa dels fluxos migratoris que el Marroc ha aconseguit mantenir sota control”, va advertir el llavors ministre d’Agricultura. L’agost del 2014, es responia amb una onada sense precedents de pasteres al fet que un jutge de Melilla hagués obert investigacions contra agents de seguretat marroquins denunciats per una ONG. D’exemples, n’hi ha més, i demostren no només que el Marroc fa xantatge quan li convé, sinó que l’Estat espanyol i la Unió Europea l’única cosa que fan és posar pedaços –desplegaments militars, blindatge fronterer, devolucions en calent...– per intentar frenar la pressió migratòria, una estratègia que s’ha comprovat que no funciona i que només serveix per augmentar el patiment humà.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor