Opinió

La República que bull

EL PROCÉS AVANÇA (ENCARA QUE NO HO SEMBLI)

No serà ni senzill ni ràpid, però la part positiva és que no hi ha res millor a fer, cap alternativa viable

De les tres males solucions per resoldre la crisi de l’independentisme que parlàvem la setmana passada, al final s’ha optat per la més pràctica. Les altres dues, eleccions o Pere Aragonès governant en minoria, eren molt més temeràries, incertes i impopulars donades les circumstàncies.

No he vist cap independentista ballar per un peu, ni mostrar eufòria, ni exterioritzar cap satisfacció indissimulada després d’escoltar les explicacions dels dos artífex de l’acord. Podria ser que no m’hi hagi fixat bé, però crec que no hi ha ningú content. Tampoc, però, hi ha gaire gent prou emprenyada per discutir més enllà del posat de rondinaire. Segurament en l’ambient polític català ara mateix hi sura una sensació que transita entre l’esgotament dels dirigents, la desmobilització de la ciutadania i l’escepticisme dels observadors.

Hi ha veus, no gaires però autoritzades, que sostenen que el pacte de govern és una renúncia a avançar en la defensa de l’1-O. Personalment, no trobo que hi hagi més elements avui que ahir per pensar que l’independentisme ha renunciat al seu objectiu. Potser s’ha alentit la velocitat, però val a dir que, per lenta que sigui la marxa que sembla que imprimirà el nou executiu, superarà de llarg la navegació en cercle dels últims tres anys. No hi ha hagut cap pas enrere, certament, però tampoc cap pas endavant més enllà d’una retòrica que no ha trobat ni prou suport parlamentari ni, allò que és més important, prou empenta popular.

L’executiu d’Aragonès té com a repte principal continuar posant en evidència la inoperància i la falta de voluntat de l’Estat espanyol per resoldre el conflicte català de manera no traumàtica. Sí, també hi ha el repte d’administrar bé, però aquest se li suposa a qualsevol governant. No es pot dir que la legislatura hagi començat amb entusiasme. Per postres, amb l’estalviable intercanvi de conselleries que han fet ERC i Junts, passaran dos o tres mesos més abans no estiguin tots situats. Que la cosa no hagi començat amb joia, tanmateix, no significa que calgui abandonar l’optimisme respecte al procés d’alliberament nacional. Ja fa una temporada llarga que tenim assumit que no serà ni senzill ni ràpid. La part positiva és que no hi ha res millor a fer, cap alternativa viable. La falta de voluntat real de diàleg a Espanya és tan radical que fins i tot les sirenes han deixat de cantar. Només resta continuar picant pedra, com diuen uns. Perseverar, com sostenen els altres. En qualsevol cas, pedalar en una altra etapa de muntanya de la mateixa cursa.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)