Opinió

Escala de grisos

MÉS PENDENTS QUE MAI DEL SOL

La NASA ha avisat que, veient l’evolució de les taques a la superfície del Sol, podríem estar en un cicle solar dels més intensos

A Catalunya no notarem gairebé res, perquè la Lluna només taparà el 2% de la superfície del Sol, però l’eclipsi que hi haurà dijous que ve –entre les 11.20 i les 13.30 en l’hora d’aquí– és una de les cites astronòmiques d’aquest any. Serà un eclipse anular i on es pugui veure completament (algunes parts del Canadà, Groenlàndia i Sibèria) apareixerà l’anomenat anell de foc. Aquest és un fenomen que es produeix quan la Lluna es troba en el seu apogeu –és a dir a més distància de la Terra–, de manera que en l’eclipsi no arriba a cobrir completament el disc solar, sinó que queda un anell de llum al seu voltant. No cal patir per no poder-lo veure en directe: els informatius i les xarxes segur que aniran plens d’imatges que ens tornaran a deixar meravellats.

Mirar cap a l’univers és una sacsejada d’humilitat: ens creiem que som el centre de tot, quan en realitat tan sols som una petita peça d’un teler infinit. Això sí, una peça obstinada i persistent que amb totes les contradiccions humanes continua observant més enllà i no s’atura a la línia de l’horitzó. En aquest desig de saber, els eclipsis solars han ajudat des de fa mil·lennis. Els babilonis i els grecs ja coneixien els cicles de divuit anys (els anomenats cicles de Saros) durant els quals es van repetint quaranta-dos eclipsis solars (totals, anulars o parcials) i quaranta-dos eclipsis lunars. Estudiant-los van arribar a deduir la distància entre la Lluna i la Terra. Els eclipsis i la ciència sempre han estat lligats. El que es va veure el 29 de maig del 1919 a Àfrica va confirmar la teoria de la relativitat formulada poc abans per Albert Einstein. Que el sol quedés tapat va permetre comprovar que el camp gravitatori solar desvia la llum de les estrelles. Això no es pot veure en condicions normals, perquè la mateixa brillantor del Sol ho impedeix.

L’eclipsi de la setmana entrant arriba amb més observadors i satèl·lits orbitant el Sol que mai. I també en ple debat científic sobre com pot ser el nou cicle solar, que va començar el 2019 (i que no s’ha de confondre amb el cicle de Saros). El cicle solar és d’onze anys, durant els quals el Sol passa d’una etapa podríem dir letàrgica a un pic d’agitació (amb fulguracions i tempestes solars), per tornar novament a la calma. Tot i que en un primer moment es va pensar que aquest cicle seria tranquil, la NASA ha avisat que, veient l’evolució de les taques a la superfície solar, en realitat podria ser un dels més intensos de les últimes dècades. Esperem que no passi com el 1859, quan hi va haver una tempesta solar tan gran que la radiació que va arribar a la Terra va permetre veure aurores borals en llocs com Cuba i Hawaii. Ara, una flamarada així posaria en perill naus espacials, faria malbé satèl·lits i provocaria problemes en les comunicacions per ràdio i el sistemes elèctrics. Esperem no ser a les portes d’una nova catàstrofe de la qual estàvem avisats.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)