Opinió

La República que bull

@KRLS

Catalunya difícilment tornarà a ser només un afer intern espanyol, però encara més difícilment el cas té una solució ni propera ni favorable

És conegut que l’acrònim del president Puigdemont a les xarxes socials, @krls, està inspirat en un monograma del segle VIII de l’emperador Carlemany. Llavors no hi havia Twitter. I no hi havia Europa en el sentit polític del terme, però Carlemany es podria considerar l’actor principal d’alguna mena de moment fundacional europeu. Dotze segles després, el monograma carolingi, adoptat pel líder independentista quan ni s’imaginava poder arribar mai a haver d’exiliar-se, pren una dimensió especial.

El torcebraç de l’exili amb l’Estat espanyol és un afer europeu sense matisos. M’atreviria a dir que, dissortadament, és sobretot un afer europeu. Perquè també cal ser conscient que a Madrid, per més que el Consell d’Europa aquesta setmana els hagi posat al mateix nivell que Turquia, o potser precisament per això, tenen la pell dura dels dinosaures. Espanya com a estat és un dels ximples útils del concert de les nacions. El nivell de tolerància dels seus col·legues internacionals respon a aquella màxima que sosté que en política internacional no hi ha enemics o aliats, sinó interessos. Pecaríem d’optimisme si penséssim que els triomfs inapel·lables a Europa modificaran el tarannà autoritari i radicalment anticatalà del nacionalisme hispànic. La feina de Puigdemont i companyia, per tant, és sobretot una tasca de construcció europea, de consolidació de principis fonamentals que identifiquen la europeïtat en relació amb altres cultures polítiques consolidades o emergents, com la nord-americana o les asiàtiques. Una tasca de la qual Catalunya es pot beneficiar mantenint-se en el nucli d’aquesta manera d’entendre el món, avui en crisi, que és Europa.

Catalunya difícilment tornarà a ser només un afer intern espanyol, però encara més difícilment el cas té una solució ni propera ni favorable als interessos de l’independentisme. El braç judicial no deixarà anar el tema tan fàcilment, i el braç polític no té ni voluntat, ni capacitat de resoldre res, acomplexat per l’unitarisme transversal malaltís i els fantasmes reaccionaris. Aquesta setmana Jordi Cuixart i Jordi Sànchez ho han tornat a constatar al Tribunal Constitucional. Els indults són un pegat que veurem si té prou adherència per no quedar arrencat amb el primer raig d’aigua freda. I els resultats de la taula de diàleg són tan previsibles que no seria gens estrany que nomenessin com a relator Salvatore Garau, l’artista italià que ha venut per 15.000 euros una escultura invisible. No pretenc fer-ne broma, però hi ha situacions en la vida en què val més riure una mica per no plorar. Confiem en una Europa tenint en compte que en la resolució dels nostres mals és necessària però no suficient.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)