Opinió

Tribuna republicana

BAIX, DALT, ENFORA I ENDINS

És des de fora que es va forçar els partits a un canvi de discurs i d’objectius
El desvetllament neix en contra de les institucions d’allà, però també en contra de les d’aquí

Ja sé que s’ha dit fins a l’extenuació, ja sé que és fer-me pesat, però l’aspiració popular a la independència, per bé que amb honorables antecedents històrics de tota mena, com a expectativa d’emancipació política, com a moviment social majoritari a la societat catalana, va néixer de baix a dalt i va anar d’enfora cap endins. És a dir, va ser resultat de la resposta popular al fracàs dels partits polítics i els seus líders d’oferir un horitzó raonable d’autogovern amb allò que va acabar sent el raquític Estatut del 2006. I és des de fora que es va forçar els partits a un canvi de discurs i d’objectius. Per tant, va anar de baix a dalt i de fora endins: de la consulta d’Arenys a la del 9-N; del carrer al Parlament; de les organitzacions cíviques als partits; de la improvisació voluntarista a l’estratègia calculada; de les grans manifestacions al referèndum de l’1-O.

Cal repetir-ho una altra vegada perquè la retòrica de l’anàlisi política actual, amb consciència o sense, amb mala intenció o no, torna a reduir aquests quinze anys d’independentisme a la perspectiva de la política institucional. De manera que, en primer lloc, desconsidera la importància de tota la fase de desvetllament en què cal reconèixer la importància de la Plataforma pel Dret a Decidir des del 2005, i el paper revulsiu de les consultes derivades de la d’Arenys de Munt del 2009. Dos fets absolutament rellevants. El primer, per inventar la consigna, o la jaculatòria o el mantra, com vulgueu dir-ne, del “dret a decidir”. Qui podia no voler decidir? El segon, per construir una eficaç gestualitat de desafiament i desobediència simbòlica que, d’una banda, espantava les pors i de l’altra va generar un moviment de retrobaments personals en els àmbits locals entre vells i nous lluitadors per la dignitat nacional. És d’aquí que, més tard, va ser possible articular l’ANC.

La desconsideració d’aquest període té dues conseqüències greus més. Una, que perd de vista que un dels clics desencadenadors va ser l’intent d’humiliació que des de l’Estat es volia infligir als catalans fent fracassar l’Estatut del 2006. I segon, que redueix la durada del moviment en quatre o cinc anys, com si tot hagués començat amb la sentència del Tribunal Constitucional, un origen que vol fer pensar que són les institucions les que van tenir el protagonisme. I no: el desvetllament neix en contra de les institucions d’allà, però també de les d’aquí. Recordi’s que en les eleccions de finals de novembre del 2010, ja en plena efervescència independentista, ERC, l’únic partit que n’era, perd la meitat de vots i escons. És a dir, no es beneficia del nou moviment social. I són precisament aquestes institucions –del Tribunal Constitucional a la mateixa Convergència o el PSC– les que queden trasbalsades per la pressió popular.

Fer perdre de vista aquesta lògica de l’emergència d’un independentisme popular –de baix a dalt, de fora endins– té, en l’actualitat, un objectiu ben clar. D’una banda, legitimar la domesticació des de dalt –governs i partits– de tot allò que va néixer des de baix. I de l’altra, inhabilitar allò que és fora des les institucions per tal que tota la iniciativa es decideixi des de dins. I, en aquest sentit, no és estrany que el nus de tot el debat actual, ara mateix, consisteixi a poder-se apropiar del “què va ser” l’1-O del 2017. I, cal dir-ho, l’1-O no va ser dels uns o dels altres. L’1-O va ser just el punt de màxima conjunció entre baix i dalt, i entre fora i dins. Sense el compromís de la societat civil no s’hauria pogut materialitzar el referèndum convocat pel Parlament per falta d’urnes i activistes. I sense el govern no hi haurien hagut escoles ni recomptes. Si es vol, l’1-O es van desdibuixar, per unes hores, per uns dies, les fronteres entre baix i dalt, entre fora i dins. I és a partir del 27 d’octubre, amb la proclamació avortada de la independència, una mena de nasciturus –és a dir, concebuda i no nascuda–, que es desfà l’encant, o l’encanteri si es vol, d’aquella dissolució de fronteres.

Des de llavors, tot ha tornat al seu lloc, ara sense capacitat de condicionar els uns als altres. El baix ha quedat ensotat, i el dalt, als núvols. L’enfora és a la intempèrie, i l’endins mira de sobreviure com pot. El baix desconfia del dalt, i el dalt menysprea el baix. L’enfora no sap on va i l’endins ha tornat a l’autonomisme on era al principi de tot. Caldrà tornar a començar des de baix i des de fora.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)