El voraviu

Tant que et ponien totes en altres temps, Inés! I ara, de ridícul en ridícul com el d’avui, discutint que no éreu dos-cents, sinó que éreu cinc-cents en la manifestació contra els indults davant la delegació del govern. Què matisa això de les altes cotes de la misèria que heu escalat? No saps com de bé i satisfet he sopat només de pensar en el rau-rau que devíeu haver agafat vosaltres quan vau constatar quina és la vostra capacitat real de convocatòria, bo i que anàveu agafats de la mà del PP, que no sé per què s’ha apuntat a un ridícul que podia ser tot teu. Tot teu i de la pallassa de l’Anna Grau i d’aquestes llàgrimes com cigrons que diu que li queien quan et veia a tu i en Carrizosa defensar sols els catalans constitucionalistes. No eren com cigrons, no, les llàgrimes que jo vaig vessar ahir veient una vegada i una altra el vostre vídeo. Eren de riure, és clar. Em vaig petar. De llàstima, no me’n feu gens. I res de cigrons, que no estem per petiteses. Les més petites eren com cireres de cor de colom i em vaig petar de riure com un desaforat, i encara m’hi peto cada vegada que hi penso. Sobre d’aquell cubilet, megàfon en mà i quatre gats aplaudint la perorada. Que lluny queden aquells dies que et senties la reina de la provocació a Vic, Amer i Waterloo! Ni a Madrid ni aquí et queda forat, i dubto que en Girauta (quan penso en ell també em peto) te’n pugui fer un a Toledo. Prova-ho a Cadis, Inés. Potser et toca ser profeta a la teva terra.

M’he rellegit les 91 accions que el Grup de Treball Catalunya 2022 proposa en el document Reset. Crida per reactivar el país, presentat dijous i que és una guia per a deu o quinze anys. En dediquen una d’aquestes als mitjans de comunicació, concretament la 14 (agafa un cagarro i esmorza, els diria l’àvia Neus vist com s’han esparracat). No tinc coneixements per saber si les altres 90 accions són tan superficials, fàtues, tòpiques i tramposes com la dels mitjans de comunicació, però d’aquesta el comentari és obligat. “Reseteja’t tu, savi.” Només consideren el sector audiovisual i digital. Com si ja no hi hagués periodisme en paper, prèdica que suportem des de fa vint-i-cinc anys, ignorant que en l’àmbit privat els diaris i publicacions editats a Catalunya encara multipliquen el volum de negoci i llocs de treball dels audiovisuals i digitals. Reconeixen, això sí, que la cantarella mensual de TV3 sermonejant que són els millors és relat interessat i mentider. Va forta la recepta. “Cal refundar els mitjans de comunicació públics pel que fa a governança, finançament, transparència i eficiència dels equips professionals, actualitzant-ne els objectius”. “Els mitjans...”, diuen. Deuen sumar-hi la XAL i els municipals i ja l’ensopeguen, ja. Però per què “refundar”? Per què no tancar i dedicar la inversió pública a dinamitzar el mercat privat i la lliure competència? Són molts diners els que llencem cada any per alimentar monstres.

No crec que cap de les vegades que l’àvia Neus em va dir que a veure si em pensava que teníem la bossa d’en Rothschild fos conscient de la patuleia de Rothschilds i Rothschilds que circulen per la Terra amb la verdadera bossa d’en Rothschild i amb quina infàmia i desvergonyiment estan disposats a usar-la. Resulta que en aquest món en què vivim hi ha 7.600 individus (no sabem el percentatge d’individus i indivídues) de 159 països que es poden permetre participar, i han participat, en una subhasta d’una plaça en un coet que els pujarà a 100 quilòmetres en un vol que durarà uns deu minuts i en què el preu de sortida era de 4,8 milions de dòlars i que s’ha acabat tancant per 28 milions. Ho llegiu bé! 28 milions! Per deu minuts de veure la Terra des de l’espai, però sobretot per figurar, per presumir, per trempar i treure adrenalina com només la poden treure un grapat dels 8.000 milions d’humans. Sabem que qui té duros fuma puros. Sabem que un futbolista pot guanyar en uns anys el que un Premi Nobel no guanyarà en la vida. Sabem que no paguen impostos perquè ara estudien si ens n’hi posen la meitat que a la ciutadania corrent. Sabem que l’import del bitllet anirà a una fundació que incentiva els joves a la investigació. Sabem que mentre hi hagi rucs hi haurà qui vagi a cavall, però seria hora que cessessin en l’exhibicionisme i l’ostentació i ja es poden imaginar on els posaria jo el coet.

De cop l’estiu és aquí i la temperatura s’enfila cap als 40 graus. Tot el que s’escalfa en l’ambient sembla que es refreda en la política que ve pautada. Guió 1. A Junts s’entretenen en una trencadissa interna que ni saben explicar, mentre ocupen els càrrecs que els han tocat. Guió 2. ERC viu abjurada en el monolitisme al voltant dels lideratges perquè els nous temps necessiten molt de seny (que són les baixades de pantalons vistes des del propi pati). Guió 3. La CUP viu entortolligada en un manyoc de contradiccions entre esperar els dos anys a dir prou, dir-ho abans de dos mesos i haver-ho dit ja al cap de dues setmanes. Guió 4. En Sánchez (el de Madrid, el negociador) fent pans de les pedres (indults, manifestació i foto de Colón, primàries andaluses...). Guió 5. El ministre Iceta i la resta d’adlàters de la Constitució explicant-nos catecisme. Dogma 1. Fer segons què amb els exiliats, com que no han assumit responsabilitats, seria una injustícia respecte als que es van quedar. Han de comparèixer i assumir responsabilitats; després ja es veurà. Dogma 2. A la taula de negociació es pot parlar de tot però s’ha d’acordar el que s’ha d’acordar. Fins aquí podíem arribar. Potser que tornem a dir prou. Hem d’enfilar el camí. Camí de la muntanya. Camí de la platja o camí de la ciutat. Camí d’on sigui. Cadascú el seu camí. Sense cap Ítaca ni cap 2014. Sabent que no la tenim a un pam, però anar-hi anant. Mobilitzats individualment. A la nostra. Tornar a l’acció.

Què podem esperar d’un paio que diu coses com que “no hi ha res més constitucional que construir convivència”? Què els passa? Perden les nits? Han agafat el manual equivocat? Com pot ser que un president del govern i la seva camarilla es creguin que poden fer passar per conversa geoestratègica la ridícula imatge de caminar al costat d’algú que ni el mira per més que provi de captar-li l’atenció? La imatge de les cares de Sánchez i Biden no els ha recordat la infància al darrere de l’atenció d’un mestre tip de tu? Senyoreta!, senyoreta! Que m’han agafat un llapis i les galetes de l’esmorzar! A veure si és que allò que ens venen com a geoestratègia no és res més que això que avui hem vist en viu i en directe. Que no és res més que fer el ridícul provant de tocar cuixa en un passadís d’un edifici de Brussel·les i després defensar-ho públicament. Explicar-ho com una reunió de treball d’altíssims resultats. La indiferència de la mirada de Biden acompanyarà sempre més la política exterior espanyola. No sé què els passa, als nord-americans amb els espanyols, però estimo la solució Biden. La trobo una recepta efectiva, el xarop adequat per a algú que no es posava al telèfon a Torra i que té muntat el circ que té muntat amb la taula de diàleg. No sé vostès, però jo ara m’acabaria de partir el cul si el rei dels espanyols fes cas a Ayuso, que avui hi torna a insistir. No firmi els indults, va, majestat. Són un parany.

Un lector recordava ahir com Nicolás Salmerón, tercer president de la Primera República espanyola, va dimitir perquè no va voler signar unes sentències de mort que l’executiu havia aprovat i que com a cap d’estat havia de sancionar. Per a ell era una qüestió de consciència, he rellegit en un manual d’història. No volia restablir la pena de mort. Si la consciència no li permetia continuar com a cap d’estat, dimitia i un altre! Són les coses de les repúbliques. El va succeir Emilio Castelar, quart president de la Primera República espanyola. La pregunta, ara que aquesta pardala de l’Ayuso no frena en la seva insistència sobre el rei dels espanyols i la signatura dels indults, la pregunta, deia, és: el rei, té consciència? Millor dit: pot tenir consciència, segons la Constitució constitucionalista que ens uneix? És evident que si en té, se l’ha de confitar, perquè si no la corona passa a la nena i no sé si a la mare de regent, i, sigui com sigui, un bròquil considerable. La consciència que el va portar a pronunciar i televisar el discurs del 3-O difícilment el portaria ara a signar indults si no l’hi obligués la Constitució. Ja hi toca, ja, la pardala. Serà tan rei dels espanyols com vulgueu, però un individu a qui per una banda no se li permet tenir consciència i per l’altra gaudeix d’inviolabilitat, ha de perdre la xaveta per força, i no ha d’estranyar que acabi com l’emèrit o com tants altres Borbons que al Regne d’Espanya han estat autèntics penques.

No us sembla encantador? De les tres que ens han programat per al juny no hem passat amb dignitat ni la primera. Quin paperàs! Queda el Mobile i els premis de la Fundació Princesa de Girona. Apa, republicans! Esmorzar rei, dinar rei i sopar rei. Cara ben alta i pantalons avall! Llengua, tot llengua. Molta gresca si hi aniria en Pau o en Pere o en Berenguera. Molta explicació si es van trobar per casualitat i si se li va adreçar amb fredor. Molt discurset que hem d’anar a pertot, que si hi sobra algú és ell. Molt discurset que no hem de plantar cap acte. Però ens ho fem cames avall, és clar, quan el trobem al davant (Per cert, quina inutilitat de serveis de protocol, no?). “Ens fem una foto?” I apa, a ventar un retrato, que diria l’àvia Neus. Del procés i els processistes s’ha escrit de tot, i és cert que hi havia el que hi havia. Però del diàleg i dels dialogistes és impossible imaginar ni intuir el que arribarem a veure i el que arribarem a escriure, si el llegir no ens el fa perdre. Venen dies de pena i ridícul. De poders públics a la seva, en la bogeria de voler representar tots els catalans, que vol dir incomplir tractes amb els que els han votat. En aquesta bogeria que les institucions són neutrals, que vol dir que el programa el trobarem en una altra vida. Del primer dia de Borbó en queden no una, sinó dues imatges. Mas-Colell i Marcel Vivet, d’una banda; i fotos, sopars i ampliació aeroportuària, de l’altra. Fot mal, de veritat. I espanta el que ve!